Ferran Aguiló22/01/02 0:00
TW
0

Qualque cosa falla. O fallen els analistes o falla la realitat, però cosa falla. Ara digau-me com podem creure que el turisme és el motor de la nostra economia, el pal de paller on s'aguanta el PIB, el monocultiu que abasta tot el nostre territori financer, la base del nostre capital, la raó del nostre ser, el planeta entorn del qual hi giren tots els satèl·lits que ens fan els més rics d'aquesta microgalàxia... si, a l'hora de descobrir una corrupció, totes són relacionades amb el territori. Basta recordar les mangarrufes, petites i grans, que omplen les pàgines dels diaris: urbanitzacions que creixen sense responsables, cases d'eines convertides en macroxalets, regidors que s'autoritzen construccions, maletins, convenis i un inabastable etcètera capaç d'omplir un manual de delictes. Llavonses vénen els tremendistes i parlen d'una crisi, model quetecagas, si ve un 10% menys de turistes. Jo no vull dir que el negoci de l'hoteleria, la restauració, els transports i resta de l'anomenada oferta complementària siguin una fotesa, els déus me'n guardin, però no són, ni de molt, l'eix de la nostra riquesa. O sí; i passa que la construcció no genera més doblers que el turisme, sinó que els reparteix millor i més fàcilment fuig del control estricte (en teoria) de les lleis. Vés a saber. L'únic que sabem del cert són dues coses: la quantitat de notícies de corrupció relacionades amb l'urbanisme i que, a l'hora de pagar els petardos que amolla el PP de Palma, mai apareixen ànimes caritatives del sector que els especialistes dictaminen que és la base de la nostra economia. Un poquet raret sí que ho és, o no?

Per primera vegada des de que em maneig (és un dir) en euros, he sentit que una cosa costava un preu conegut i identificable sense equivalències. Va ser l'altre dia quan, en acostar-me a un lloc de llepolies, vaig reconèixer unes petites barres d'extracte de regalèssia com les que comprava a la porta de la meva escola. És clar que llavonses no els dèiem així, i anàvem ben amples i «endèmics» anomenant-les «regalim»; coses de la traïció cultural. El cas és que, en una primera època, el «carrito» (no tenc collons de normalitzar aquella palangana amb cames d'estisora, sense color definit i plena de tot el que hi havia, que era poc: xufes, pipes, tramussos, cacauets, caramels, xiclets, qualque poma ensucrada, regalim, perdó, regalèssia, i barretes del seu extracte, a més de gínjols, nesples, serves i atzaroles, quan era el temps) on em vaig desvirgar com a consumidor, només donaven una minúscula barra de regalèssia per una més minúscula encara moneda de cinc cèntims. Amb aquell cagalló no donaven res més. Durà poc: tot d'una desaparegué la moneda i la barra duplicà el preu. Clar que llavonses vengueren els saquets de magnèsia on sucàvem les mateixes barres que ara tornen a costar cinc cèntims. Però aquesta és una altra història.