Ferran Aguiló09/01/02 0:00
TW
0

Les xifres del nivell educatiu en una àrea determinada són directament proporcionals al nivell econòmic dels seus habitants. A més alta renda més formats són els seus ciutadans, excepte a Balears, on la renda és tan alta que només estudien els que no serveixen per fer doblers, en paraules d'especuladors i altres exitosos personatges. És curiós, però tenim ràtios d'universitaris a l'alçada del mezzogiorno irredento espanyol. Les nostres autoritats ho justifiquen, ho expliquen "millor dit", des de la facilitat per aconseguir feina i per les alteracions estadístiques que provoca l'allau immigratori que hem tengut. No som ningú per a qüestionar aquests arguments, però n'hi afegiria un altre: vivim en una societat on, des de totes les sensibilitats polítiques, es considera la promoció de la cultura com un afegitó als programes, una assignatura «maria» aprovable amb un treballet d'entreteniment.

Una frivolitat, però no gaire allunyada del que assenyalava en el paràgraf anterior. Si ens hem de regir pel que llegim aquests dies, els nostres joves assassins no saben ni suïcidar-se. Ja em perdonareu, perquè crec que l'assassinat i els maltractaments no són temes per a fer-ne befa, però l'ésser primari que aquests dies ha estat portada de diaris, aquest producte del fracàs escolar i d'una societat que, en el seu creixement, deixa persones tirades a les voreres, no sap ni suïcidar-se. Des del meu convenciment més raonat (per aquests casos, necessit la raó molt més que els sentiments) defens el dret a la vida tant de l'assassí com de la víctima. Però, també, crec en la llibertat de morir quan un ho desitja. A veure si els instruïm millor en aquest afer i qualcú els explica que les venes dels canells seccionades transversalment no condueixen gairebé ningú a le morgue. Falta instrucció, molta.

Les notícies ens avorreixen amb massa freqüència. Com que, per la censura en nom de la llibertat (quins collons!) no ens deixen veure la sang i el fetge d'afganesos esbutzats per occidentals tropes, gairebé inabatibles sobre els seus aparells inexpugnables, hem acabat per oblidar l'enfilloll de morts, tan culpables o innocents com els seus executors. Amnèsia terapèutica? No ho crec; només conveniències d'uns senyors de la guerra que no poden mostrar les contradiccions, especialment després de vendre una idea, la lluita antiterrorista, suposadament «compacte». No ho és. I si no ho creis, demanau-ho a les dones militars que, quan acaben la seva jornada «de treball» contra els talibans de les burkes, s'han d'embolicar de negre si volen sortir, acompanyades de mascles, evidentment, de la base militar americana a Aràbia Saudita. Per què lluiten? Contra qui?