Anti-americans

En un estudi d'opinió anterior a l'11 de setembre novaiorquès "a veure si arribarem a oblidar que ja n'hi havia dos, i que en un d'ells el món nord-americà de les finances havia actuat de botxí a l'ombra", en aquest estudi per radiografiar en els francesos l'actitud respecte dels EUA es va detectar un 10% d'allò que els autors anomenen anti-americanisme. L'opinió francesa apareix dividida, un 40 per cent mira els nord-americans amb simpatia, un 50% se'ls mira entre la indiferència i l'antipatia moderada, i després queda el 10% ja referenciat d'anti-americans. És curiosa l'explicació que donen els autors de l'estudi, segons els quals «la força dels anti-americans resideix sobretot en el seu nivell de politització i en la seva capacitat d'intervenir en el debat públic». Vostè perdoni, però si a servidor em demanen que adjectivi un grup de persones polititzades i amb capacitat d'intervenir en el debat públic, segurament el primer qualificatiu que se m'acudirà és el de crític. Per a la gent de la meva edat, ser crític ha estat dolent durant molts d'anys, després ha estat tolerat durant uns altres anys, i ara, com una fatalitat amarga, torna no ser bo, perquè, ja ho veis, els sociòlegs de gabinet t'encolomen l'etiqueta d'anti-americà si la teva capacitat crítica es projecta sobre aspectes de la vida d'aquell país. Tot plegat, no és gens tranquil·litzador, perquè quan les paraules es giren contra l'esperit crític vol dir que minva sensiblement el cabal disponible de llibertats.