Bartomeu Fiol08/01/02 0:00
TW
0

Cal pensar que, a efectes pràctics "és un dir", hi ha més matèries que matèria, malgrat que en una segona consideració es pugui arribar a l'esquerpa conclusió que totes les matèries han de confluir i conformar una sola matèria. Per descomptat, aquest no és exactament un punt de vista materialista. El materialisme no creu en les matèries, les reputa una pèrdua de temps, la conseqüència d'una manca de rigor, una manera de somniar truites. El suposat realisme del materialisme retalla de mala manera la realitat: hi ha realitats que hi encaixen, que hi tenen cabuda, i realitats que no hi troben cap lloc; naturalment, totes aquestes darreres realitats són suprimides, esborrades del mapa. Però la realitat no pot ser acceptada a benefici d'un inventari embiaixat. Allò que ens és difícil de copsar o d'ubicar en el nostre caseller o encasellat mental no és menys real per aquest fet.

Paradoxalment, malgrat la seva omnipresència en la vida diària, ens pot esser difícil de copsar tota la gamma de funcions dels doblers en les societats. I, tanmateix, la moneda "algunes monedes" pot o poden fer història. I no sols com a instrument decisiu de la vida econòmica. Un cas prou notable i gens remot d'aquesta força seria el paper transcendental del dòlar en l'esfondrament de l'URSS i dels Estats de darrere el teló d'acer. El que les masses d'aquests països s'hagin decantat decididament pel dòlar com la moneda més forta "la que realment els podia fer més servei, resultar-los més útil" segurament és la prova més incontestable del fracàs estrepitós de la Revolució amb majúscula que pretenia construir-se. Tot el cúmul immens d'esforços per part del Partit per antonomàsia varen acabar en el més gran fracàs "en el major ridícul històric" per mor de no haver pogut oposar-se a la preferència de les seves masses per la divisa més forta, o per ser incapaços de crear una divisa semblant. Per descomptat, l'episodi tan generalitzat de les administracions comunistes establint tendes especials de l'Estat precisament per a col·lectar el dòlar i les altres divises més fortes és sens dubte un dels símptomes més reveladors del fracàs rotund de les economies socialistes, de les economies del denominat «socialisme real». La confrontació s'ha perdut per la més gran golejada. L'automàtica preferència per la moneda més forta ha acabat amb totes les superstructures polítiques pretesament revolucionàries. L'esfondrament no pot haver estat més espectacular. El dòlar s'ha carregat Marx, Engels, Lenin i tota la pesca.

Aquestes consideracions són oportunes quan estam vivint la posta en circulació de l'euro en dotze països de la Unió Europea, amb un èxit que sembla superar totes les previsions, i amb uns efectes que han de desbordar àmpliament l'àmbit estrictament econòmic. De fet, des d'un punt de vista polític "de política internacional", tot fa pensar que s'està posant en marxa el que pot esser el factor que més contribuesqui a consolidar la unitat europea. Arribarem, així, a la conclusió que els doblers, la moneda "basats o basada sempre en la confiança de la gent, no ho oblidem, en un plebiscit permanent" poden constituir el cement més fort per damunt tot tipus de frontera. L'euro pot fer més història, pot contribuir més a fer història, que tota la predicació de tants anys a favor de la unitat europea. A més de facilitar-nos molt interessants comparacions entre les situacions socioeconòmiques dels dotze països involucrats.