Llum nova per a l'any nou

El 27 de març de 2002 s'escaurà l'efemèride que ha conduït el Consell a declarar l'any commemoratiu. S'acompliran llavors cent cinquanta anys del naixement de l'eximi folklorista i lingüista a la finca de la Cova, en el terme des Migjorn Gran, malgrat "val a dir-ho" que aleshores encara no era, com avui, municipi independent. D'aquesta reivindicació, subratllem-ho tot passant, no en seria aliena la línia editorial del periòdic Llum Nova, tot i que la culminació dels desigs populars de segregació administrativa i territorial no s'assoliren sinó setanta-set anys més tard, el 1989.

Guard memòria viva i diàfana del dia d'estiu radiant de 1980 en què vaig conèixer Paca Camps i Riudavets, la filla benjamina de Francesc Camps. Aleshores vivia, fadrina, en un carreró silent i en costa des Migjorn. Era la darrera supervivent "pares i cinc germanes" d'una família humil però venerada i conspícua de la història dels darrers cent anys de la vila. Na Paca vestia de negre "més aviat, diria que de dol sempitern i severíssim. Parlava amb un to taujà, de dolça mussitació, talment com fem d'una església estant, o quan miram de tenir cura de servar el son d'algú estimat que dormisqueja. De seguida em va semblar que el timbre apaivagat i filial havia estat la causa que, entre aquelles parets, encara hi romangués l'aleteig del pare, tanmateix traspassat físicament setanta anys abans. Travessàrem el pati. El bater de sol que hi queia intensificà encara més les paraules dòcils i manses, gairebé mongívoles, de na Paca. Al fons del pati hi havia una caseta a l'altell de la qual na Paca hi custodiava la biblioteca del pare en el mateix estat de pulcritud i d'ordre en què l'havia deixat en passar avall. Vaig tenir, de fet, la sensació tibant i precisa que Francesc Camps podria haver comparegut en qualsevol moment per atendre'm. Guiat per na Paca, hi vaig fullejar papers atapeïts de cal·ligrafia espessa, una mica ferruginosa, i piles de diaris grocs, i vaig devocionalment examinar volums i volums de bibliografia en perfecta disposició arrenglerada. En acomiadar-me de na Paca, desfeta ella en cortesies, vaig adonar-me de la immortalitat del seu pare. I gràcies a aquesta modesta senyora vaig aprendre a estimar Francesc Camps, molt abans de llegir la seva obra magna, importantíssima i nostrada. Menorca, si no vol perdre el gambuix, no hauria mai de renunciar a la seva memòria, per com ens fa de model de conducta, d'exemple d'amor lleial i coherent al país. Francesc Camps estimà Menorca intensament, i en preservà valors essencials (tota la cultura popular i folklòrica), i, a més a més, encarnà l'embranzida del nostre desvetllament de la identitat lingüística, després de la lluita desigual i prepotent que Menorca i la menorquinitat hagueren de sostenir amb el castellà i la castellanització invaent, imposada pel segle del liberalisme i el més rebec centralisme polític. En engegar el segle XX, Francesc Camps i la seva obra de recerca ens encengueren, als menorquins, la llum nova d'una menorquinitat amenaçada, deixada anar i debilitadíssima, exactament desnerida. Aquella llum que ell féu brillar encara perdura. Més enllà de la fractura de la guerra i del consegüent parèntesi franquista, encara ara actua de far potent que ens assenyala la ruta del compromís cívic per al segle XXI, que s'ha engegat enmig de tantes ombres, de tantes incerteses. Servidor em prenc la memòria de Francesc Camps com a la llum nova per a l'any nou "és a dir la Menorca renovellada en què somio.