La crisi monàrquica

La relació que oficialment mai no ha existit entre l'al·lota noruega Eva Sannum i el príncep Felip de Borbó no arribarà a existir oficialment, segons explicà Felip a un grup de periodistes, expressament convocats a títol personal per comunicar-los extraoficialment que la no relació hauria deixat d'existir si hagués existit. L'integrisme monàrquic ja ha respirat tranquil i, com venia a explicar l'excap de la Casa Real, el príncep naturalment que s'ha de casar amb qui vulgui... sempre que coincidesqui el seu gust amb les necessitats inherents al càrrec, les quals, per cert, ningú no sap quines són. Almanco els ciutadans. Deixant arraconada la cosa de la morbositat, el fet polític és que qui se suposa que serà cap de l'Estat ha fracassat per segona vegada en allò que és la primera i més important feina que ha de demostrar, segons diuen els monàrquics, saber fer un hereu a la Corona: casar-se. La institució monàrquica és anacrònica i el seu funcionament, per definició, antidemocràtic. Per això casa tan malament imbricada dins un sistema democràtic. Ningú no sap a què es dediquen els reis, reines, prínceps, princeses i etc. dels països que encara arrosseguen aquestes institucions fora de temps, lloc i sense sentit. Però la realitat és que existeixen. En el cas espanyol, la demagògia monarquista ha pretès fer veure que el comportament del rei i la reina és «modern» i que l'hereu, Felip, era un al·lot educat segons les normes modernes i, quasi quasi, com qualsevol altre al·lot de la seva edat. Qualsevol al·lot, és clar, que sigui de família molt rica. Per ventura el mateix príncep s'ho va arribar a creure i així com va créixer intentà fer una vida «normal». La publicitació del seu gran amor, fa uns anys, el va fer xocar contra la realitat, contra el mur del monarquisme més ranci que impedia la boda. Ara, passats els anys, li torna a passar exactament el mateix cas. Encara que la monarquia sigui anacrònica, com s'ha dit abans, existeix. I els seus membres viuen majoritàriament dels doblers públics (si bé s'ha de dir que Jaime Peñafiel va publicar fa uns mesos en el diari El Mundo que la fortuna privativa del Rei és com mínim de 6.000 milions de pessetes, la qual cosa és una informació políticament rellevant que ningú no ha explicat). Són, des d'aquest punt de vista, funcionaris de vint-i-quatre hores cada un dels dies de la seva vida. Per tant, sí que té rellevància política allò que facin, i ens ha d'importar. I amb el nostre hereu la qüestió important és que, tal i com diuen els monàrquics, en la feina primera i més important que té com a obligació, casar-se, ha fracassat dues vegades. Ja s'han pogut llegir curioses i pintoresques, i sobretot enrevesades, opinions sobre aquests fracassos i sobre la conseqüència que comença a evidenciar-se: la manca, encara, d'un fill varó de Felip que entri en la línia successòria per la via més «normal». En qualsevol cas, el que és indubtable és que aquests fracassos situen la monarquia espanyola davant la seva pròpia contradicció. I això és important i s'ha de resoldre políticament. Encara que el tema dóna per acudits fàcils i molta morbositat, del que es tracta és que el notre futur rei i primer servidor públic, que pagam entre tots, ha fracassat dues vegades en l'intent de casar-se. Per tant, la monarquia, com a institució pública que és, té un problema polític. I, per tant, el tenim els ciutadans. O Felip no fa bé la seva feina, o la monarquia no funciona correctament. Sigui el que sigui, el que és segur és que continuant amb els silencis falsament respectuosos, no s'arreglarà res. Al contrari, l'únic que fan és permetre que només se senti el renou dels més rancis monarquistes, i s'intueix com, gràcies a aquests silencis i aquests renous tan oportunament expressats, es van creant unes estranyes i obscures xarxes de pressió lluny de la informació dels ciutadans. Si hem de tenir monarquia, tenguem-la. Però sabent quines són les regles del joc. Que ho sàpiga Felip i que no el facin fracassar per tercera vegada. I que ho sapiguem els ciutadans. I si no valen, que es canviïn. Tenir monarquia pot ser assumible, transitòriament, però el que és inacceptable és aquest espectacle de foscors interessades que afecten el futur rei i, per tant, afecten els interessos dels ciutadans que tenim dret a saber què està passant amb la primera institució política del país que, òbviament, està en crisi.