Silencis còmplices

El meu estimat amic Pep Cifre me mostra el seu desacord amb la meva postura proamericana en el conflicte de l'Afganistan. Partint de la constatació que les notícies que d'allà ens arriben s'han de prendre amb pinces, opina en Pep, que hauríem de fer ús d'aquell pensament que ens diu, si fa no fa, que els homes són amos dels seus silencis i esclaus de les seves paraules. I em rebat amb un munt de preguntes: com podem defensar els Estats Units si són els culpables del poc avançament del dret internacional? No són el país que no paga les seves quotes a les Nacions Unides? Qui li ha donat legitimitat per convertir-se en el gendarme del món? Si l'atac l'haguessin fet els americans contra unes suposades torres bessones d'Afganistan també hauríem justificat una intervenció d'aquell país contra la primera potència mundial? Certament totes aquestes interrogacions són pertinents i no fan més que palesar el relativisme amb què s'ha d'afrontar el debat. Primer de tot, estic d'acord que és impresentable que els Estats Units prenguin decisions de tanta transcendència sense cercar una autorització i encàrrec de missió de Nacions Unides. En segon lloc, em sembla absolutament rebutjable que no estigui al corrent dels seus deutes i que no hagi assumit la necessària acceptació d'un joc internacional que obliga, per exemple, a complir els tractats mediambientals de Kyoto, o que obliga, a posar en marxa una jurisdicció penal transnacional competent per conèixer de casos com el dels atemptats de l'onze de setembre. I en tercer lloc, és obvi que la intervenció d'un país sobre un altre només és admissible en casos molt específics; l'opinió pública occidental no admetria fàcilment que una potència americana o europea envaís un país sense una causa absolutament justificativa. Això ens situa davant dos grans qüestions que ha de resoldre la humanitat, per una banda, si el sistema democràtic assegura prou, que des del seu poder polític, no es prenguin decisions contràries als drets humans, ¿hi ha mecanismes per evitar que un president democràtic pugui unilateralment decidir estavellar avions contra edificis d'una altra nació? O per evitar que pugui protegir a qui comet tan rebutjable assassinat?; per una altra banda quan és possible la intervenció a un altre país: mai, de vegades? El fonament moral dels sistemes democràtics es troben en valors com la llibertat, la vida, la justícia, el pluralisme i l'alternança en el govern de les opcions ideològiques; el fonament econòmic dels sistemes democràtics es troben en el benestar, en l'economia de mercat i en la seguretat en el tràfic, ambdós fonaments són incompatibles, en principi, amb un govern agressiu. El gran debat però, prové de la segona qüestió que no és altra que la necessitat d'un ordre mundial que se vehiculi a través d'un superestat. Si l'estat és l'exercici legítim de la força, és la fixació d'unes regles bàsiques de convivència que quan són violentades han de ser restablertes pels agents estatals; el superestat ha de seguir el mateix esquema, és a dir, s'han de fixar les regles, amb un tractat internacional, per la intervenció en situacions de genocidi i/o terrorisme a gran escala, i s'ha de preveure una força, un exèrcit, pel restabliment, i uns tribunals per jutjar els culpables. I aquí és, precisament, on més es posa de manifest el trist paper dels europeus. La Unió Europea es podria erigir en potència que per història i tradició intel·lectual apostàs més fort per la creació d'aquest superestat, moderant el nacionalisme egoista dels americans. L'Afganistan però, ha tornat demostrar que no hi ha una política exterior comuna, cada estat fa el que li rota i aquesta difuminació fa que alguns passin desapercebuts i altres vulguin aparèixer com els alumnes més avantatjats de Bush i companyia. Sigui com sigui, tots aquests emperons, amb els quals es pot coincidir, afecten més les formes que el fons, i som del que pensen que les formes són una garantia per al funcionament de les coses però que no ens poden fer oblidar el problema que tenim damunt la taula. Davant l'agressió rebuda i davant un règim incontrolable i que no respecta cap fonament dels esmentats el relativisme no ens pot conduir al silenci, perquè el silenci ens pot fer còmplices. I per molts arguments que tenguem per criticar els americans, que en tenim, el polvorí d'Afganistan ja havia esclatat i, en conseqüència, no havia altre remei que actuar.