La resistència que ve de lluny

No era gens fàcil que els fons bibliogràfics de l'IEC arribessin mai a acollir un títol filològic fet a Menorca per autor menorquí. I ho dic, sense traumes, per una simple qüestió de proporcionalitats demogràfiques. Som un país que deixaríem mig buit qualsevol estadi esportiu de províncies. I açò no obstant, Menorca ha dat a la cultura general catalana uns filòlegs egregis, de prestigi ben considerable i immarcescible. Un d'ells, d'anomenada encara fresca i rutilant, és el ciutadellenc Francesc de B. Moll i Casasnovas, l'home que féu la proesa de compondre un diccionari monumental de deu toms, si fa no fa equiparable als esforços titànics de figures immortals com Joan Corominas o el mateix Pompeu Fabra.

L'altra superba autoritat filològica sorgida d'aquest rodalet insular nomia Antoni Febrer i Cardona (1761-1841). Dedicà sa vida a l'estudi de la llengua catalana de Menorca. La gramàtica, la lexicografia, l'ortografia, la prosòdia o la sintaxi: tota la complexitat lingüística del nostre idioma va interessar-lo vívidament, diria que irreductiblement. Tanmateix, però, no ho tingué pas fàcil. En el moment biogràfic en què partí d'escriure i estudiar, l'illa era empesa a un imparable procés de castellanització. Vull dir que hagué de navegar contra corrent, i de plantar cara a les tramuntanades que, en forma de pressió política i legislativa, doblegaren la normalitat de què havia gaudit la cultura menorquina en l'etapa il·lustrada de la generació immediatament anterior a la seva. Febrer i Cardona no pogué mai publicar els seus treballs filològics, ni les traduccions catalanes, ni les gramàtiques ni res. Sols donà a la impremta un llibret intranscendent d'exercici del via-crucis (1811). La resta, però, hagué de romandre inèdita, forçadament. Al seu amic el comte d'Aiamans, un bon dia, li ho confessà: «Aquí no es pód fer imprimir res en menorquí, puisque còm los impressòrs no es póden prometre gaire destpátx, fan pocs eczemplars, y per consequènt carrêgan de preu, lo qual fá que tinien ménos destpátx». Si fa no fa, veieu, en aquestes paraules, un semblant dol editorial al d'avui en dia. Febrer, és clar, desitjava de publicar les seves obres, emperò no pogué traspassar el paper de tenaç resistent lingüístic solitari. Fou un exacte salvador de la nostra paraula, com ha volgut la doctora Maria Paredes, la gran estudiosa de l'obra del maonès. I com a resistent, quedà gairebé sol en l'ús i el conreu de la llengua materna, mentre contemplava la caiguda circumdant, ineluctable, dels prohoms de la intel·lectualitat illenca en el tombant de segle: aquells que havien estat mirall nítid de consciència i identitat lingüístiques. A tall de record dels més conspicus, estic esmentant els germans Ramis, particularment Joan, autor del teatre neoclàssic en català més reeixit de tota l'àrea lingüística, o Vicenç Albertí, traductor al català de Goldoni, Metastasio o Molière per a l'escena local.

Devers setanta originals d'estudis i treballs lexicogràfics quedaren, idò, sumits en la fosca erma dels calaixos, només preservats per les transmissions hereditàries "vull dir la indiferència. Un dia de 1964, però, Jordi Carbonell els descobrí afeixugats de pols, i en féu un senyal d'avís. En els anys noranta, la doctora Paredes posà fil a l'agulla, i endegà el teixim de recuperar-nos-els. I ara, en un acte de reparació, l'IEC s'ha volgut honorar editant el Diccionari Menorquí-Español-Francès-Llatí. O sigui, reverdint la resistència lingüística que ens ve de lluny.