Senyor Aznar, dos punts

Senyor Aznar, dos punts: Fa unes setmanes, un dels seus homes més fidels com és el senyor Mayor Oreja, va dir, en referència als bascs, que tenen l'obligació de sentir-se espanyols. Cal pensar que els catalans també n'havíem de prendre nota, d'una advertència tan rotunda. I així ho férem. El nacionalisme espanyol concedeix l'honor de sentir-se espanyols als ciutadans dels pobles que incorpora a la Corona, i si aquests fan el mussol i no valoren com cal l'honor que reben, els fa saber que tenen l'obligació de sentir-s'hi. És a dir, que de grat o per força incorporen tot déu a l'antiga Corona de Castella anomenada Espanya. Si més no damunt els papers, perquè en realitat no tothom es deixa posar la collera. A mi, per exemple, que no m'hi contin entre els seus. Que els espanyols són trenta milions tres-cents cinquanta-quatre mil? Mirin, facin-me el favor, rebaixin els cinquanta-quatre a cinquanta-tres mil nou-cents noranta-nou que no passarà res de res. Vull dir que l'imperi no patirà per la disminució i jo m'hauré llevat un pes de damunt. Miri, senyor Aznar, jo em consider català i ni amb estenalles ningú em podrà arrabassar allò que en els plecs més íntims de la consciència sé que som. Parl un idioma diferent del seu, i aquest idioma dóna nom als costums, als paisatges, i a les persones que han cisellat la meva forma d'ésser. Tot aquest bagatge cultural que m'identifica com a català de Mallorca, m'ha permès obrir-me al món amb una identitat determinada, i enriquir-me amb el coneixement d'altres cultures, entre les quals, i en un lloc preferent, he de situar la castellana. Vull aclarir-li aquest punt, perquè no em mou cap odi cap a una llengua, la castellana, tan bella com qualsevol altra, ni cap a un poble, el dels castellans, que dóna gent bona i gent dolenta, també com qualsevol altre. Però som pobles diferents, el seu i el meu, que poden viure agermanats i que poden arribar a compartir-ho tot amicalment sempre que es respectin. O millor dit, sempre que el seu respecti el meu perquè si hem d'ésser francs tota l'aigua es perd pel mateix costat. Torn a citar, si m'ho permet, les paraules del senyor Mayor Oreja. Recordem-ho, són aquelles que fan referència a la idea que els bascs "i de rebot els catalans" tenen l'obligació de sentir-se espanyols. Miri, senyor Aznar, no hi ha cap poble del món que mossegui la mà d'aquell que la hi allarga en to de pau. Vull dir que, històricament, no hi ha problema basc, ni problema català ni problema irlandès. S'ho llevi del cap. El problema mai no el creen els ocupats, sinó que sempre és atribuïble als ocupadors. Perquè m'entengui: el problema d'Ibèria el creaven les centúries romanes, no les tribus nòmades que anaven amunt i avall amb el seu ramat. Després d'escoltar el senyor Mayor Oreja, jo em vaig demanar: i per quines cinc-centes m'he de sentir espanyol, si tenc la convicció que els espanyols no em volen tal com som? Dit amb paraules planeres: els espanyols aspiren a fer-me renunciar al meu bagatge cultural o em condemnen a ésser un ciutadà de segona. I en aquestes condicions no cal dir que no hi ha tracte possible. S'ho pensi, senyor Aznar: acceptaria vostè plegar-se a la imposició d'una cultura més poderosa que la seva? Supòs que no. I no ho acceptaria per dignitat. Per tant, i això li ho recoman de passada, aprengui a desconfiar dels mallorquins, i dels catalans en general, que se senten integrats en aquest credo espanyolista que ara pretén legitimar-se democràticament a través del patriotisme institucional. Si es creuen aquesta martingala que vostè proposa és per ignorància o per oportunisme. No hi ha cap via d'integració que pugui merèixer el qualificatiu de digna, perquè vostè no la permet. Potser, arribats a aquest punt, vostè es demanarà a què ve aquesta prèdica si ambdós sabem que és perfectament inútil. Jo mai no el convenceré i vostè mai no m'escoltarà. Tanmateix, parl. Miri, senyor Aznar, el motiu de la meva exposició és més aviat anecdòtic, encara que tots sabem que basta una gota d'aigua per a fer vessar un tassó que ja es ple fins a la raseta. Aquests dies s'ha fet públic que la Warner es nega a oferir la pel·lícula de Harry Potter en català, tot i que la Generalitat de Catalunya ha expressat la seva voluntat de fer-se càrrec de les despeses del doblatge. El senyor Pujol i infinitat de personalitats de totes les comunitats catalanes, han fet saber la seva protesta per allò que és un menyspreu evident cap al nostre poble. I jo em deman, senyor Aznar, vostè hi ha dit la seva en favor dels nostres drets lingüístics, amb el benentès que si catalans i castellans som part d'un mateix poble aquests drets també toquen ésser els seus? Potser ha parlat amb el senyor Pujol per a dir-li que el doblatge no ha d'ésser sufragat pels catalans sinó per tots els espanyols? És evident que no s'ha plantejat aquestes qüestions, perquè és d'aquells que pensen que tractant-se de vicis convé que cadascú es pagui els seus. Tanmateix, la reacció meva i de la gent que com jo "moltíssima més de la que vostè pot imaginar-se!" paga els imposts religiosament, ha estat d'indignació en veure que fretura dels ressorts de poder necessaris per a fer valer els seus drets culturals més elementals. Dit d'una altra manera, de què ens serveix als catalans ésser espanyols si ni tan sols no podem exercir el dret de veure una pel·lícula en la nostra llengua? Si fos capaç de plantejar-se-la honestament, aquesta pregunta, potser comprendria la inoportunitat de fer bandera de l'espanyolisme castís i estantís que enarbora a tothora. Pensi-s'ho bé. En realitat, amb aquesta retòrica patriotera no fa altra cosa més que evidenciar la fragilitat d'una convivència que, en el futur, s'haurà d'aguantar sobre uns pilars ben diferents dels actuals si pretenem que sigui sòlida.