Donar caràcter al temps suposa personificar-lo, tret
prescindible perquè en té: com a animals i coses, el temps existeix
i mostra una cara, la cara bipolar de sequera depressiva i la cara
de tempesta que en forma de ventada aliena una illa de la calma que
no té més remei que tatxar-lo pel cap baix de boig irresponsable i
antisocial, perquè molt difícil és "en aquests casos" rebre'l amb
bona cara quan ell es mostra tan desequilibrat i sense formes com
es mostra. I és tan boig i vell que l'horòscop li ha donat, com a
l'agent 007, llicència per a fer el que li vengui en gana sense
atendre ni a ordres ni tampoc a sentit comú del correcte i
responsable comportament.
Amb la «bravuconeria» que demostrà la nit del passat dissabte
sols és comparable, no ja a un boig bipolar, sinó a un defensa de
futbol que pateix paranoia en veure ocasions de gol en contra on
sols hi ha peloteig al mig camp, però ell en totes n'hi veu i no
dubta a fer entrades grolleres de tot tipus fins que l'àrbitre,
jutge canós i just, no dubta a treure'l fora del partit. El vent
jugà el seu partit, un partit llarg i penós especialment al camp de
la zona nord-est de Mallorca. El partit s'acabà amb resultats
devastadors per a l'equip contrari que, a hores d'ara, té els onze
jugadors a l'infermeria, sent la «tangana» tan grossa que el públic
volia linxar el defensa assassí...
Però el temps no és més que un doctor «narcisista» que té
excessiva cura de si mateix i que en veure's malament no dubta a
adoptar de cop una teràpia a partir del lema que «no hi ha mal que
cent anys duri», i al mal, en un termini llarg o curt, li posa
remei adoptant les tècniques conegudes més sofisticades. El camp de
l'experimentació pròpia s'ha fet extensiu a la medicina dels altres
i ja sap com curar-ho tot menys una cosa negra i incerta que no
controla, que li fuig de les mans i que sols el fet de pensar-hi el
condueix al nihilisme més cru. Sap que, a diferència de les
malalties que ha experimentat, no la pot provar. No pot provar la
mort perquè té com a condemna l'eternitat, i no entén la mort.
Entén el patiment i l'alegria i la veritat i la mentida, però a la
mort no l'entén perquè sempre ha estat viu: Aleshores, no sap amb
qui ha de fer pactes i plora i gesticula aturmentat i calla
devorant un silenci que tot és pregunta, sent, ben igual que
l'eternitat, el seu càstig el turment constant perquè sense
entendre una cosa no entén res. Nosaltres, el públic, feim l'esforç
d'entendre'l, ens entendrim i ploram juntament amb el personatge de
la pel·lícula.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.