L'obra pictòrica de Jacob Sureda

Llorenç Villalonga, gran amic seu, que el va assistir en la seva tuberculosi final "més com amic que com a metge", en un article necrològic dedicat a la seva viuda i que ara s'ha reproduït en el catàleg de l'exposició actual, va afirmar que Jacob Sureda havia mort «sense realitzar-se». És possible que tingués raó com a escriptor/poeta "signant del manifest ultraista de 1921, amb Jorge Luis Borges, Joan Alomar i Fortunio Bonanova, i autor d'un sol llibre de poemes, El prestidigitador de los cinco sentidos (1926), publicat a Alemanya en una edició d'autor composta a mà per ell mateix" però no, en absolut, com a pintor/poeta.

Perquè el primer que cal afirmar de l'obra exposada és la seva indubtable qualitat poètica. Ens trobam, en efecte, amb un conjunt de paisatges imaginaris o més aviat imaginaris, decididament destil·lats i agombolats per la sensibilitat d'una mena de primitiu italià. Com ja va afirmar el crític Vives Verger, a La Ultima Hora, de la seva exposició a les Galeries Costa de gener de 1932, els seus «no es pot dir que siguin paisatges de Mallorca, ni tan sols és una visió d'aquesta terra a través d'un temperament». No, la pintura de Jacob Sureda pràcticament no té res a veure amb el paisatgisme postimpressionista que es practicava en el seu temps "i encara molts d'anys després" entre nosaltres.

Tot això és fàcilment comprovable en el seu Paisatge imaginari "segurament el seu quadre més conegut" com en altres olis realitzats amb colors molt diluïts, molt suaus, que fan que es pugui parlar d'un cert romanticisme. Aquest seria el cas, per exemple, d'un Paisatge amb arbre (1932), firmat, un oli sobre taula, que per un servidor és una de les millors peces exposades, juntament amb una Casa amb camí vermell, un oli damunt tela, d'una coloració també tardoral. Es tracta, aquesta darrera, d'una obra molt curiosa, perquè la casa del títol "que podia igualment ser titllada de torre amb teulada de dos vessants" ens recorda vagament Cézanne, mentre que el cel podria gairebé correspondre a una pintura romàntica del segle XIX. Per cert, hi ha també un altre oli, La Granja Blanca, de 1930, amb un petit grup de quatre edificacions que també té alguna cosa de Cézanne, dins un conjunt que és tota una altra cosa, el qual gosaré dir que de manera semblant té un cert aire dels paisatges exquisits de Morandi, el gran pintor de Bolonya. Per descomptat, entre les peces més atraients d'aquesta memorable exposició cal incloure també un Caseriu, de molt original composició i unes tonalitats sàviament empapussades, com també un Paisatge d'Alemanya i El riu, West Cornwall, de factura més tradicional. En aquesta darrera obra, és remarcable l'efecte de mirall d'unes aigües que semblen estancades més que subjectes al corrent d'un riu.

Em sembla que cal esmentar també, dins una altra tònica, un curiós Paisatge nocturn, on el cel és totalment negre i l'única llum s'ha concentrat en uns pujols rogencs i en unes cases, i una Vista de Gènova amb el castell de Bellver al fons i un Paisatge de Gènova, realment espectacular malgrat les seves reduïdes dimensions. Per cert, aquests dos darrers paisatges de Gènova són els únics que tenen una correspondència clara amb un indret concret de l'illa. Tanmateix, potser algun d'aquests quadres precisament justificaren "per la seva força i fort caràcter", en el seu moment, el qualificatiu de «paisatges d'al·lucinació» que Miquel Àngel Colomar utilitzà en el catàleg de l'exposició de pintura mallorquina realitzada a Buenos Aires el 1928.

No puc acabar sense cridar l'atenció sobre el seu magnífic Retrat de Charles Sackett, el seu sogre, vicepresident del Chase National Bank de Nova York i encara unes precioses xilografies que varen romandre inèdites molts d'anys. En tot cas, després de veure aquesta superba exposició, cal concloure que Jacob Sureda certament es realitzà com artista. Com tantes altres vegades, Llorenç Villalonga es va equivocar. I això que, en aquest cas, els seus sentiments eren del tot favorables a la persona enjudiciada. No li'n feim cap retret, el seu fort no era la sensibilitat pictòrica. De més a més, com ja hem apuntat, podem sospitar que el valor de l'obra que ens va deixar Jacob Sureda no ha estat degudament reconegut per molts d'altres.