El moment del PP

Un partit nacional té un gran avantatge, a Balears, sobre els autòctons com els PSM (els dos), Els Verds o UM perquè arrossega un percentatge de vot de forma automàtica gràcies a la cobertura general espanyola i per mor del lideratge del seu cap nacional. El PSIB-PSOE, fins i tot en els pitjors moments de la dècada passada, tenia un «trispol» electoral assegurat que era, i és, molt més alt que el de qualsevol «sòtil» al qual pugui somiar aspirar cada un dels partits autòctons. En el cas del PP, el «trispol» és encara més espectacularment alt. Fins i tot els més optimistes estrategs de l'Operació Antich, i tots els membres del «cercle de ferro» que enrevolta el president, saben, i ho reconeixen en privat, que per malament que li anassin les coses, al PP, no és imaginable, ara per ara, que baixin del 40% dels vots, essent molt més probable que se situaria molt a prop del 43% que ja va tenir el 1999.

Ara bé, les estratègies electorals dels dos grans partits, PP i PSIB-PSOE, requereixen de combinar la seguretat en aquest «trispol» amb l'excitació d'un vot fluctuant, que pot estar entre cada un d'aquests partits i d'altres (els petits) o bé anar-se'n a l'abstenció. Aquest petit diferencial, numèricament i percentualment poc important sobre el total, segons com siguin els resultats pot ser enormement important i dependre'n en bona part la possibilitat de tenir o no el poder. I per aconseguir tenir aquest vot se necessita, entre d'altres coses, donar una imatge bona, optimista i que és possible i fins i tot probable obtenir l'objectiu, el poder. En aquest sentit, per tant, l'«olor» que fa davant d'uns comicis, el partit gran, és fonamental. Si PP o PSIB-PSOE fan «arrufar el nas» a alguns segments d'aquests tipus de vot (sigui pel candidat o pel que sigui), malament els anirà. Això va ser el que li passà al PP el 1999 a Balears. Possiblement en part tengués raó el duet dirigent Jaume Matas-Javier Mato quan deien que gràcies a la seva estratègia s'aconseguiren tenir molts més vots dels que s'haurien tengut si no hagués fet tot el que se va fer. D'acord, però també és cert que aquesta manera de fer les coses li va fer perdre un altre vot que se n'anà a l'abstenció. Aquest fet, combinat amb la forma de fer política tan peculiar que va fer unir tots els altres, els dugué a l'oposició.

I ara? Doncs la situació és molt delicada, perquè mentre que el passat estiu semblava que podrien optar a una seriosa imatge d'esperança de recuperar el poder, que hauria excitat en positiu aquest tipus de vot, les darreres setmanes i el debat de política general els ha fet posar-se contra el mirall. Un partit que té el seu líder (sobre el qual el que diuen alguns diputats balears fa pensar si de veres ho és) a Madrid, hauria de saber afinar molt bé l'actuació política aquí i, sobretot, que se veiés que el líder la dirigeix. Que se'l veiés pertot quan hi ha qüestions polítiques importants. Qui ha vist Matas per aquí la setmana passada? I l'anterior? I l'altra?... El PP va perdre el debat de política general, a pesar de la en general bona intervenció de José María González Ortea, perquè està presoner de Matas. Obligà a no atacar UM, que va ser suïcida, i, a més, se tornà a veure un PP que ni sap què és, ni què fa, ni què vol, ni qui ho dirigeix tot, si és que hi ha qualcú que ho dirigesqui. Hores d'ara, i passat el debat, el PSIB-PSOE està en una situació optimista, i el PP està immers de bell nou en el pessimisme preestiuenc. Aquest és el resultat del debat que els conservadors perderen, sobretot perquè el seu suposat líder els obligà a fer tot allò que no convé, una vegada més. Ho estan confiant tot al lideratge d'Aznar, via Matas. I estan despreciant aquells segments de votants en clau autòctona l'orientació del vot dels quals depèn de la imatge que aquí se dóna. Estan cometent el mateix error de 1999.