El fòrum de Formentor

L'activitat política i social d'aquest cap de setmana s'ha centrat a Formentor. I la millor prova la tenim en el fet que el mòbil de Cristina Macaya no ha deixat de repicar ni un sol moment en demanda de consell o d'influència. Que si convendria que Carmencita Martínez-Bordiu es deixàs retratar en un iot, prop de l'hotel; que si Nati Expósito hauria d'anunciar, encara que sigui des de Pollença, que continua assistint a classes d'interpretació i que qualsevol dia farà una pel·lícula; que si seria convenient que Llorenç Huguet nomenàs Doctor Honoris Causa tots els assistents a la cimera; que si donya Maria Antònia s'hauria de fer la topadissa en el vestíbul amb Ana Botella i Suzane Mubarak i així, com qui no vol la cosa, muà-muà, una besada a cada galta i les convida a una llimonada Miret en el bar de la terrassa, mentre la premsa gràfica internacional se'n fa un tip, de fer retrats. El president Antich, conscient que ha de reforçar la seva imatge pública de cara al debat sobre l'estat de l'autonomia, ha volgut jugar molt fort. El director general de Presidència, Pere Fullana, va comunicar a Cristina Macaya que «cal que el president sigui notícia de primera pàgina». «Pues que se ligue a Vicky Martín Berrocal», li va suggerir aquesta. Però, ca barret!, el suggeriment va ésser desestimat immediatament per Fullana. No és que el director general posi en dubte la capacitat de seducció del president, que és enorme, no endebades balla d'aferrat «Verdes Campiñas» damunt una rajola i li'n sobra mitja. Tanmateix, cas que el romanç reeixís, tot serien complicacions. Vicky és filla d'un ramader de braus, i aquesta gent, tot just conèixer-te, ja t'encoloma un cavall i, au, de quatres a veure els bous. I no: el president, si vol veure animals, en té prou escampant gra a les gallines del corral. Aleshores, desestimada l'opció Vicky, Macaya va dissenyar una estratègia arriscada, però que podria donar bon resultat. Entraria a l'hotel, el president, substituint el mosso de les ensaïmades, i una vegada superats els controls de seguretat ja s'espavilaria ell per aconseguir retratar-se al costat dels famosos. «La operación se denominará silba-silbando», va dictaminar Macaya. «I què significa?», va voler saber Pere Fullana. «Silba, silbando, se llega lontano», va sentenciar Macaya. I afegí: «Si consigue salir en la foto habrá alcanzado su objetivo». «I si el descobreixen abans d'hora?», va demanar Fullana. «Pues que silba, silbando, tome las de Villadiego, aunque sea por el hueco del ascensor», va especificar Macaya. Dissabte, a les primeres hores del matí, els pinars que envolten l'Hotel Formentor registraren una activitat inusual. D'una banda, el president Antich va rebre una bicicleta en el Port de Pollença i l'amo del Forn des Paners li va donar quatre instruccions per a aguantar l'equilibri amb la palangana de les ensaïmades damunt el cap. «I el viatge fins al portal de l'hotel que no el podria fer en Llaneres?», va demanar el president. «Bajo ningún concepto "va afirmar Cristina Macaya". Con lo listos que andan los guardias, el plan silba-silbando se nos vendría abajo». Així que el president va començar a pedalejar cap a Formentor. D'altra banda, a trenc d'alba donya Maria Antònia havia partit muntanya amunt, com qui cerca esclata-sangs. Vestia roba d'esport. És a dir, unes sabates vermelles d'un pam de tacó i un vestit negre més cenyit que la pell a la carn. Finalment, Llorenç Huguet i la totalitat del claustre universitari vestit com cal "sotana, capeta i birret" entraren en el pinar a les nou i mitja. Després de caminar uns quilòmetres, Joan Miralles va veure una ensaïmada a la vorera de la garriga. I cent metres més endavant en va trobar una altra. «Mirau "va dir, mentre se les cruspia", assistim a l'actualització del conte del petit Polzet: per no perdre's, en lloc de gra, tira ensaïmades». «I si tu te les menges "va demanar-li Llorenç Huguet amb cara de bon al·lot" com trobarà el camí de tornada?» Va pensar-s'ho, el doctor Miralles. «A ca una puta! "va afirmar amb rotunditat". Sempre és a temps d'agafar l'autobús». A partir d'aquest raonament, força assenyat, la resta de doctors decidiren que era més convenient continuar camí vorera a vorera, i ara l'un, ara l'altre, pogueren satisfer la fam que els havia provocat la llarga caminada. Fet i fet, berenaren més bé que les personalitats de Formentor que, d'ensaïmada, no en veren ni una. El president Antich va arribar a l'hotel més tou i vermell que un caqui madur, i sense cap ensaïmada. Les personalitats hagueren de conformar-se amb torrades untades de saïm vermell. En acabar, tots duien els llavis més acolorits que donya Maria Antònia. Aquesta va ésser localitzada en el pinar i traslladada a l'hotel per una de les patrulles encarregades de la seguretat. Ignorant que aquella senyora esperava torn per a ésser interrogada, Aznar va comentar a Piqué: «Lástima que moza tan galana tenga que soportar la cruz de la cojera». I Piqué, obligat a demostrar cada cinc minuts el seu enginy, li va respondre: «Yo, diciéndole coja, voy a halagarle su ego». Aleshores Piqué va fer-se amb un clavell i una rosa i, tot oferint-li una flor amb cada mà, li va dir allò tan gastat de «entre el clavel y la rosa su majestad escoja». I va quedar-se-la mirant, divertit. Era evident que s'havia cregut fer un ou de dos vermells. «Au, Pep, escampa "li va respondre dona Maria Antònia, amb una irritació creixent". I ara que no veus que la coixera és perquè baixant pel pinar he perdut el tacó d'una sabata?» El president Antich hauria pogut tenir més sort que la Senyora. Seguit per Pere Fullana, que portava una Polaroid, va aconseguir arribar al pis en el qual s'hostejava Simon Peres. Aquest havia deixat les sabates en el passadís perquè algú del personal de servei les netejàs, així que el president, després de deixar-les més lluentes que un diamant, va tocar la porta del mandatari israelià. «Thank you!», va exclamar Peres agafant-li les sabates. I abans que desaparegués, el president va allargar-li la mà dreta per a fer-se la foto. «Pícaro Spanish!», va exclamar amb una rialla comprensiva Peres, convençut que aquell mosso esperava la propina. Aleshores va cercar per les butxaques i, ràpidament, va dipositar-li qualque cosa a la mà estesa. Tanta via va fer, que Fullana no va tenir temps d'immortalitzar la trobada dels dos estadistes. «Què t'ha donat?», va demanar-li, amb la confiança de tracte que empren en trobar-se tot sols, el director general al president. «Un fideu del sopar d'ahir vespre», va respondre-li aquest, evidentment desolat. Al migdia, les tropes de seguretat havien descobert el seguici universitari menjant ensaïmades, i en un tres i no res els encanonaren a tots. El policia de la delegació israeliana afirmava que no sabia identificar aquella mena de bolets en moviment. El sergent Arencibia va afirmar que eren talibans i un ianqui que ven habitualment collarets de caragolí en el Port de Pollença "evidentment adscrit a la CIA" va afirmar que allò més aconsellable era enviar-los a Bush amb el primer avió que s'enlairàs cap a Amèrica, perquè ben igual els podrien fer respondre de l'atemptat de les Torres Bessones. «Cantem el Gaudemus Igitur "va proposar Llorenç Huguet" i que la Mare de Déu ens empari». I així, cantant, amb una vigilància policial extremada, va presentar-se el claustre universitari davant l'Hotel Formentor. «'La tuna!», va exclamar Ana Botella, que collia floretes pel jardí. Era el moment en què Simon Peres i Iasser Arafat es deixaven fotografiar, agafats del braç, dalt de les escales que condueixen al vestíbul. Aleshores va comparèixer un emissari amb un fax. A qualque lloc que no es precisava, soldats israelians havien disparat contra un grup d'infants palestins. La tensió es va fer evident. Aleshores, Piqué va demostrar les seves habilitats. «'Tunero! "va ordenar a Llorenç Huguet" 'Vamos allá con Clavelitos!» I el professorat universitari no es va fer pregar. Els membres del claustre demostraren, davant les primeres autoritats mundials, que no endebades han arribat tan amunt. Cantaren un Clavelitos com ningú. Arafat i Peres ballaren per tal de transmetre un missatge d'optimisme als seus pobles respectius. Mentrestant, Aznar, somreia complagut. «Con esos Clavelitos tan marchosos, incluso yo me fajo con Ana», va mormolar a Piqué. I ajustant-se l'americana va sortir a l'encontre de la seva esposa per un camí de flors.