La victòria islamista

Havent passat quasi dos mesos del principi de la primera batalla d'aquesta guerra que ens han declarat, el resultat no pot ser pitjor. Ens han guanyat clarament i han assolit tots els objectius. O canviam l'estratègia o les pròximes batalles seguiran la mateixa tònica i ens posaran contra l'espasa i la paret. I és que una guerra, per guanyar-la, primer s'ha d'entendre. Duim dos mesos intentant negar l'evidència que això és una guerra contra la civilització islàmica. Clar que ho és. Què si no? Quan un enemic t'ataca, ja en pots fer de bots, és ell el que decideix la naturalesa de la guerra. No tu. No l'atacat. Per poderós que sigui l'atacat, la naturalesa d'una guerra la posa sempre l'atacant. Mai no a la inversa. Si l'atacat no ho entén, això, ja ho pot ser poderós, s'equivocarà sempre en cada una de les batalles i acabarà per ésser vençut. Podrà passar més o manco temps, però el desenllaç serà així. Sempre ha estat així. Qui entén la guerra, la pot guanyar. Qui no l'entén, segur que la perd. Per la mateixa raó, no tenir res clar, hem perdut la primera batalla d'aquesta guerra contra la civilització islàmica.. La prova més evident de la derrota és que nosaltres atacam com si la guerra consistís a matar afganesos per compensar els morts que ens feren, i posar allà algun govern titella després de fer bocins els talibans. L'enemic ens atacà per provocar una reacció (la que ara feim) que ajudàs a aconseguir la seva victòria: cada míssil, cada bomba que llançam, mata afganesos i acosta els enemics més cap a la victòria. Ens hem equivocat de mig a mig. Ara, els nostres líders (Bush i Blair) s'han adonat, ara!, que la vertadera naturalesa d'aquesta batalla era, i és, la mediàtica i no la militar. L'objectiu era doble i encadenat. Per una banda, i primer, aconseguir mostrar la nostra cara de creuats assassins d'islamistes. Tenir un missatge nítid i contundent que de la mateixa manera que durant la primera creuada férem el primer genocidi sistemàtic de la història en el nom del nostre terrible Déu (a Jerusalem, entre 30 i 50.000 assassinats, inclosos vells, nins, dones... no en deixàrem ni un), prop de mil anys després no hem canviat gens. Aquesta imatge hi deu haver molt pocs dels 1.200 milions de seguidors d'Al·là que no la tenguin, hores d'ara. Per aconseguir-ho necessitaven un mitjà que els ho mostràs. I aquí ha entrat en joc la meravellosa televisió Al Yazira. La qual ha servit per aconseguir el segon gran objectiu. Fer-nos conscients (començar a menjar-nos la moral) de la nostra feblesa infinita, perquè allò que deim defensar i en nom del qual assassinam massivament islamistes (ara afganesos, suara iraquians, sempre als palestins...), la llibertat, ens la negam a nosaltres mateixos. Efectivament, mentre que Al Yazira és un exemple de la llibertat d'expressió gairebé absoluta (un valor nostre que usen en contra nostra) intervenint-hi gent de tota procedència i ideologia (des de membres del govern dels EEUU i d'Israel, al mateix Bin Laden...), i és l'única televisió que mostra la cara amarga d'una guerra bèl·lica, nosaltres hem emmordassat completament els nostres mitjans de comunicació. Quan arriba una notícia de per allà, els mitjans occidentals li donen un subliminal tractament («suposadament...», «presumptament...») de mentida, mentre que donam per bo acríticament allò que ens ve de la nostra autoritat militar. És la negació del valor màxim de la nostra civilització. Hem perdut aquesta batalla. Ens han guanyat. Per guanyar nosaltres la pròxima no queda més remei que enfocar correctament la guerra. No ens serveix de res la superioritat militar. Hem d'eliminar la seva civilització teocràtica. És una guerra de la nostra llibertat contra la seva teocràcia que ens volen imposar. Només guanyarem si, primer, no anul·lam la nostra pròpia llibertat i, segon, ficam en la seva terrible civilització (com era la nostra fins que vencérem els «mulàs» del Vaticà) el concepte de llibertat individual (i d'expressió i etc.) com a motor de progrés. Així acabaríem amb la seva civilització teocràtica. La victòria l'aconseguirem amb moltes Al Yazira. No amb B-52 que no fan altra cosa que donar-los més instruments per guanyar ells.