País/païssa

Si això fos una història normal, podríem dir allò que passaren els anys i... Però com que no és una història normal, no ha estat menester que passassin els anys. En mesos i tot, la realitat, tan insofrible i caparruda, se n'ha enduit d'una bufada el corpus magnus de la filosofia política que havia d'amparar la fi de la història. I és així que ara ens veim acarats a un principi de futur en el qual podria passar que aquestes illes recuperassin la denominació d´Îles Oubliées, que realment no ha acabat mai de perdre, malgrat la renda per càpita i altres mentides igualment descarades.

Vivim en un estat de les autonomies o en l'absoluta autonomia de l'Estat? No hi ha dubte: si l'autonomia no ens serveix ni per decidir sobre l'aeroport ni sobre què és servei públic, hi podem renunciar ja des d'ara mateix: les coses estarien més clares. I és que és així, tenim estatut, tenim tot un Parlament que pareix de bon de veres, tenim govern i oposició, consells, diades, himne... Vos imaginau d'on es deuen sentir les rialles dels empresaris de companyies aèries, dels directius d'AENA "per no parlar dels senyors ministres", quan senten els gemecs de la nostra indefensió? Hi ha tanta gent, tanta gentussa per a la qual aquest país no ha estat més que una menjadora, que el joc de paraules país-païssa no té gràcia ni enginy, sinó que esdevé recurs per a descriure un estat de coses que no presenta símptomes de millora. Què ha de passar en aquest país-païssa perquè prenguem consciència que no som autònoms, no ja per decidir què volem fer amb els nostres cossets, sinó per mantenir-los comunicats amb la resta del món? Potser un dia o l'altre cobrarem raó i comprendrem que no hi ha més principi que una compacta insubmissió fiscal: això s'entén, els diners són la columna vertebral del llenguatge més clar que ha inventat l'home en tot el planeta "l'economia és l'art d'obscurir-lo. Els fa falta una bona lliçó.