TW
0

Hi ha paraules que es posen nervioses quan vols adjectivar-les. Amor, mort, valor («se le supone», posa la meva «cartilla» de color verd, «la verda» que me donaren els militars aquells quan me varen llicenciar de fer el colló per les casernes d'artilleria). Llibertat n'és una altra. Llibertat duradora? I ara? Molts de la generació dels meus fills, quan els contes (o ho intentes) els riscs que, a dir ver, bastant inconscientment vàrem arribar a córrer en nom de la conquesta de la llibertat (bono, aleshores dèiem: les llibertats), ens miren a la cara amb resignació, com si els contassis les batalletes de l'«abuelo Cebolleta» del TBO de llavones. No ho poden entendre de cap manera, malgrat els llegeixis la lletra menuda clar i amb bones. Alló que venia a dir era que, llibertat, o n'hi ha o no n'hi ha. O es pot publicar el que sia al diaris sols baix de responsabilitats de jutjat de guàrdia, o no hi ha llibertat. Hi haurà estratègies, però això sols significa una retallada de la llibertat. Sols és una llibertat condicional. Condicionada a solament allò que volen que sàpigues, a allò que un home o un grupet d'homes consideren que és el que convé que tu arribis a saber. Ells decideixen el que pot ferir la teva susceptibilitat i el que no. Per exemple: cadàvers ianquis, cap ni un, els psiquiatres ho recomanen, l'estat mental de la gent, etc.; esventrats afganesos, no passeu ànsia, en veureu si la resposta del món islàmic no és molt aferrissada. Que perilla ferm, mirau què us dic.

Ara també resulta que els discursos d'en Bush, d'en Blair, d'en Chirac, d'en Josemari, es poden emetre en total i absoluta integritat, són nets i espinzellats, abundant en detalls per als millors comentaristes polítics especialitzats del món, però els de Bin Laden o l'Omar, no. Poden amagar missatges fins i tot subliminals. No convenen. No és de conveniència que aquell puta assassí moret de la gran bagassa, refregui pels morros de la civilització occidental la feta terrorista de l'expulsió dels orientals d'Al Andalus el segle XV pels reis anomenats catòlics. No convé que un malnascut barbut aràbic milionari i terrorista, que això és molt mal d'empassar tot plegat, tengui la impertinent gosadia de dir a qui el vulgui escoltar que, el pa i formatge és un bon profilàctic per a les guerres, les revolucions, però abans d'arribar als límits, com jo mateix deia l'altre dia, perquè, a la fi, duu a la barbàrie, a la violència extrema, a la reconducció de les creences a la edat mitjana, a la recerca de visionaris, imposadors de mans miraculoses, resadors d'oracions infal·libles. Insignes profetes de l'esperança per a la gent que no n'hi resta gens ni mica, d'això.

No convé que el personal sàpiga que els míssils que ara mateix fan més nosa a l'avançada dels helicòpters i l'exèrcit de terra aliat, són precisament els Stingers que els ianquis regalaren fa un temps al dimoni encarnat de l'islam perquè foragitàs els russos de l'Afganistan. No convé que cap occidental relacioni per assimilació d'idees, ni compari l'històric genocida d'Israel Sharon amb el terrorista Bin Landen. No convé de cap de les maneres que ni ràdios ni televisions posin en antena cap versió de New York, New York de Frank Sinatra, ni Imagine de John Lenon, ni Blowing in the wind de Bob Dylian, ni moltes altres cançons que criden al bon criteri, a l'humanisme, a la convivència pacífica, a la pau. El poeta Nicanor Parra va dir un dia que: «A EEUU, la llibertat sols és una estàtua». També deu estar prohibit, el Parra, o no, que no són tan cultes, ells.

El que sí convé és que Enrique Iglesias estigui al cap dels hits parades gringos amb una cançó anomenada Hero. USA torna a necessitar herois. I Aznar, voluntari incondicionalment. Fins que comencin a arribar bosses de plàstic amb restes humanes. Llavors, llàgrimes. També convé fer molt renou, escenificar, que l'occident tengui la sensació que la venjança és acomplida. De justícia real, ni se'n parla, clar.