La propaganda

Una nina de quinze anys, amb llàgrimes als ulls, va sortir a la televisió per contar com els soldats havien entrat a l'hospital i havien tret els nadons de les incubadores. Els bèsties. Bastaren pocs detalls de l'escena. La imaginació féu la resta. Els tertulians de la televisió s'indignaren com Déu mana i arrossegaren amb ells els espectadors en una condemna general dels soldats, que en opinió de molts ja no es mereixien ni una mort digna. Es demostrava de forma definitiva una cosa, que per a sorpresa de molts va ser la facilitat preocupant amb què suspenem la raó davant l'oracle televisiu, per apuntar-nos a una cricifixió. La nina de quinze anys s'anomenava Nariyah, parlava de la guerra del Golf, i descrivia el que suposadament feien els soldats de Sadam Hussein a Kuwait. El que no es deia és que la nina era filla de l'ambaixador kuwaitià als Estats Units, i que ella no havia presenciat res del que relatava: era un capítol més de la propaganda per generar la indignació necessària per acceptar que cada dia morís més gent. La maquinària, sense dubte, ja s'ha tornat a posar en marxa en el cas de l'Afganistan.