Bush! Bush!

Diuen que la natura és sàvia i cruel a parts iguals. I és cosa ben sabuda que la seriositat de la vida està plena d'ironies, la més gran de la qual és la inevitable darrera passa. De forma simpàtica, quasi màgica, aplicam el posar noms per similitud irònica. En Mateu Joan Florit, director, redactor, repartidor i tot allò que acabi en '"or' de l'Estel de Mallorca s'ha retallat el pèl i la barba, cansat que li diguessin Bin Laden per l'Arenal. Qui prové d'un lloc que ha assimilat un 'franco petit', 'un hitler', un 'somoza' i unes 'malvines', per anomenar una casa construïda a un punt poc assequible durant la guerra d'aquelles illes australs, entre molts d'altres malnoms, connecta millor amb aquesta via irònica, que amb el costum urbà i educat de capgirar-ho tot "llengua, terra, costums,..." per quedar bé amb el foraster. Fins i tot, el sorprèn més veure gent fent el cotxe net la matinada de diumenge passant pel carrer Aragó de Ciutat, que sentir els al·lots del poble que arruixen lúdicament els seus col·legues morets amb l'advertiment de 'bush! bush!'. Potser conèixer aquesta anècdota aconhortaria el president USA i la seva manca d'estima, ell qui no deu saber ni on té el Puig Major. Fins i tot, potser se'n riuria i miraria el món sense aquella tercera cella que li surt entre ull i ull i que tota sola presagia més que el discurs que tramet la CNN. «Em teniu per un colló!», es queixava literalment, quan el portaven sobre les espatlles, aquell al·lot de Jornets, que aclamaven per la seva heroicitat al front bèl·lic. Estimada soledat: illa beneïda.