L'oportunitat de la crisi

TW
0

Les crisis, diuen, presenten l'oportunitat d'obrir parèntesis de reflexió. Això és el mal: només reflexionam entre parèntesis. I si, a més, vénen propiciats per crisis, aquesta reflexió no sol anar més enllà de la recerca de camins per tornar a la normalitat, que, com sabem, és subsidiària de moltes circumstàncies que no es poden controlar des d'aquí. A més, la normalitat, en aquells aspectes en què s'hi pot actuar, desenvolupa unes inèrcies males de contrarestar, alimentades per la llepolia dels enormes guanys del dia a dia. Fan molt bé els hotelers demanant que els poders públics ajudin les companyies aèries, sense les quals els hotels podrien tancar i els seus propietaris reduirien beneficis. O fins i tot no els veurien durant un temps indeterminat. La seva obligació, òbviament, és fer tota la pressió possible per salvar tot allò que es pugui salvar. A més, tenen un argument incontestable: el seu naufragi seria el de tots.

Però això, essent veritat, no és tota la veritat. Fins i tot diríem que és una veritat parcial, i les veritats parcials tendeixen a acostar-se a la mentida. Els hotelers no demanen directament per a ells, això és veritat. Aprofiten la seva força per afegir-la a la de les companyies d'avions, i, així, una mà renta s'altra i ses dues renten sa cara. Res a dir. En el fons, però, allò que es demana és la solidaritat de tota la societat amb el sector turístic, ja que els diners públics amb els quals es podria ajudar les companyies aèries provenen de tots els sectors socials. De la solidaritat, però, n'hauríem de fer una filosofia -una estratègia, si vols- d'ús quotidià. Després de l'exemple que alguns hotelers han donat aquests mesos en relció a l'ecotaxa, serà més difícil que tota la població illenca se senti solidària. D'altra banda, de les immenses fortunes acumulades, per alguns empresaris del sector, ¿quina part n'ha revertit a la societat, en forma de patrocini, mecenatge, creació de beques, financiació de càtedres, de projectes d'investigació, etc.?

És menester que es dilueixin les suspicàcies que el gruix de la població alimenta respecte de l'empresariat turístic: per a la qual cosa han de canviar moltes coses, com és ara el sentit de la responsabilitat que el diner ha de tenir respecte de la societat en la qual es crea: sentit de país, en definitiva. I després, els problemes d'uns serien els de tots, i no només per la miserable raó que servidor li vaig sentir exposar fa poc a un empresari: «Jo en tenc per viure com un rei on me passi pes coions. Si m'emprenyen, deixaré tres-centes famílies sense feina». Així no anam. La feina no és una almoina que s'atorga des de les altures empresarials. La feina és la força del progrés. Cert, els hotelers ara tenen tot el dret a demanar la solidaritat de tots -servidor també pag imposts. Però hauríem d'aprofitar la crisi per fer una passa envant, per diluir en el diàleg uns malentesos que entorpirien cada dia més un enteniment -cada dia més necessari.