Millor, millor, sens dubte

També és cert que moltes altres cultures són superiors, o iguals, a l'occidental, en el mateixos sentits que hom pot dir que un escriptor, una estació de l'any, una medecina, un cotxe, una estratègia amorosa, un plat o una salutació és millor que un altre. I en el mateix sentit que hom pot dir que totes les cultures són iguals, i això és el que les fa comparables, malgrat que no tots els seus components "o sistemes, com va proposar el funcionalisme" ho siguin: el canibalisme no és millor que la cuina mediterrània, l'infanticidi femení no és millor que el dret civil que ens regula l'adopció, les escoles (?) coràniques o l'absència d'educació obligatòria "i lliure" no són millors que l'imperfecte i perfectible sistema educatiu que acull els nostres fills. Altres obvietats complementàries (ja sabem que els temps crítics són aquells que en requereixen la repetició): els Estats Units "ni cap altre país" no són una democràcia perfecta, ni una societat justa, ni els seus governants són l'encarnació de la justícia (ni de l'encert estètic, valga'm Déu!), ni els nostres mitjans de comunicació són ideològicament neutrals, ni els nostres governants són (sempre) sincers i honrats, ni el nostre sistema econòmic és celestial, ni els nostres transports són completament segurs, puntuals i ecològicament perfectes. I així, més. El relativisme multiculturalista (que, ja que hi som, és una creació occidental) és molt poètic, però no resisteix l'evidència que no tots els sistemes polítics són iguals (no és igual la democràcia parlamentària que el cabdillatge aristocràtic), no tots els sistemes judicials són iguals (no és igual el sistema judicial holandès que la tortura sistemàtica que es practica a moltes presons del món), no tots els sistemes de llibertats són iguals (no és igual la tradició del lliurepensament anglès o francès que la prohibició d'enunciar teories contràries a un dogma religiós), ni el fet evident que hi ha societats més democràtiques i societats més dictatorials. Aquesta és la diferència fonamental, l'únic criteri que val la pena discutir. Quant a la cuina, la decoració, els costums sexuals o la cosmologia, que tothom faci el que vulgui, sempre que no tracti d'imposar"ho al veí. Algú podrà afegir altres elements que confirmin que la cultura occidental és superior a les altres, des de l'individualisme fins l'assistència sanitària i des de l'habeas corpus fins la llibertat de mercat, però l'argument més indiscutible és la possibilitat, o no, de discutir"ho, el fet real o no que tota idea pugui ser enunciada, tot coneixement pugui ser difós, tota norma pugui ser criticada. La nostra cultura (una de les nostres) és superior perquè, entre nosaltres, això mateix "i tot" pot ser posat en qüestió, i no tant pel contingut com per la possibilitat de posar"ho tot en qüestió, de poder parlar lliurement, d'ensenyar els nostres joves a pensar autònomament, i perquè (molts o pocs, però en tot cas alguns) hi ha gent que s'esforça perquè aquesta llibertat pugui vèncer les imatges dels nins i les dones i els homes que perden la raó enmig de la fam, la pols i el fred en què els seus governants "entre altres causes, segurament" els mantenen. De totes les diferències que prologuen totes les discussions sobre millors, pitjors i iguals modes de viure, l'única no negociable ni discutible (però que vostè pot discutir, si vol, per confirmar"ho) és la vella, imprescindible, arriscada i costosa llibertat. Això és el que hauríem de repetir fins que no calgués repetir"ho (malgrat que ens suposi coincidir amb Jiménez Losantos, per exemple), fins que aquesta llibertat s'estengués arreu del món.