Sobre el professorat de religio: polèmica?

És evident que si me donàs feina una empresa o una institució amb uns principis o formes determinats, com l'església, una congregació de monges, etc. que regentin un col·legi, deixaria ben clara la meva actitud envers ella; actitud respectuosa però no gens fervorosa. Així talment el qui em contractàs demanaria el seu dret de finiquitar-me quan li convingués. Perquè aquests establiments, s'ha de saber, són concertats quan els convé i privats quan els convé. És normal si els ho deixen fer. Tot el problema sorgeix quan els qui gaudeixen de privilegi de trobar una feina sense cap casta de procediment selectiu o de valoració de mèrits objectius "com serien els acadèmics" volen que s'oblidi aquest fet esdevenint funcionaris sense que hagin fet sonar la flauta màgica a les oposicions. Cal ressenyar i repetir que gairebé tenen el sou equiparat als funcionaris i cobren la nòmina des del calaix de la Conselleria, ergo des de les butxaques dels mortals contribuents. Se'ls ha obert la porta del cel si pensam com està la precarietat laboral i, per tant: Si no volen combregar cada diumenge o fer catequesi que vénguin a la llista de l'atur de molts de llicenciats.

Tot plegat és un exemple de les paradoxes i superficialitats que envolten el tema de l'ensenyament. Voldria no haver ofès ningú, supòs que no, tothom du les seves cuclades ben posades...