Per on van el trets?

Fa molt poc es comentava que Eberhard Grosske deia en veu alta allò que Francesc Antich pensava. Ara, des d'ambients propers al president, es planteja l'interrogant sobre si Els Verds no diuen en veu alta, allò que Eberhard Grosske pensa. La teoria dels altaveus, a part de ser difícilment comprovable, té molt mala intenció. Potser arribarà un dia en què un observador de la vida política s'haurà de convertir en un expert en ventrilòquia. En tot cas, aquestes sospites donen idea de la confusió imperant i insinuen com van els equilibris dins la coalició governamental. A hores d'ara, la pregunta més important que es deu formular Francesc Quetglas és si Maria Antònia Munar i els seguidors de Grosske i de Rosselló, tenen voluntat d'arribar a un enteniment o si han constatat que es reforcen electoralment quan intercanvien acusacions. Si la darrera és la hipòtesi correcta, per molta de feina tècnica que faci, s'avançarà molt poc en l'enteniment sobre ordenació del territori. Els optimistes de l'Executiu diuen que el Pacte va ser molt difícil de fermar, però que, precisament per això, és també difícil desfermar-lo. De dificultats, en comença a saber molt Antoni Alorda. Aconseguir que el PSM ofereixi un perfil propi en la discussió s'ha revelat, com era previsible, un objectiu complicat d'assolir. De moment, però, els seguidors de Mateu Morro han sabut mantenir la calma. Enmig de tot això, Josep Benedicto ha convocat entitats cíviques, patronals i sindicats a constituir una plataforma de reivindicació autonòmica. També, els partits. Podria ser un error. Més val deixar que sigui la «societat civil» qui articuli un manifest i, acte seguit, demanar l'adhesió a totes les organitzacions que demanen el vot. Després, cadascú sabrà què ha de fer. La més mínima sospita de ventrilòquia mataria l'infant abans de néixer. El GOB, tan poc donat a les ambigüitats, sol actuar d'aquesta manera. És massa prest encara, però, per parlar d'encerts i d'errors. En acabar, contarem i, vagi per endavant, que la convocatòria de CCOO ha estat un gran encert, però que encara s'ha de perfilar molt. Madrid «mata», però no «mata» tothom de la mateixa manera. S'ha de trobar el denominador comú. Ara, per exemple, de la gestió autonòmica de l'aeroport ja no en parla ningú.