La quota i la buidor de cos present

Per uns, la quota és la veu de Menorca que clama en el desert de les institucions balears, o sigui en els fòrums radicats per devers Mallorca, indret tanmateix germà. Per uns altres, és el súmmum del dret menorquí a la participació política directa en àmbits interinsulars. Per una tercera colla, la quota és, simplement, una excel·lent excusa per a donar estopa, i per segregar l'habitual crítica desmanega i buida, despectiva i malintencionada. Per un quart grup, en fi, és una ocasió oportunista per fer balanç insularista de com la força de representació i reivindicació del Consell Insular "la institució genuïna per vetllar per Menorca cap a endins i cap a l'exterior" s'ha multiplicat considerablement en els dos últims anys, després de superada la submissió dòcil al Govern balear en etapes preprogressistes, per dir-ho de manera impersonal, salvant noms i llinatges "que n'hi ha varis de claus, però que callaré! Ja ho veuen, la quota, tot compilant, és una oportunitat més per a l'hiperbolisme verbal i per a les amorosenques, tendríssimes arrapades que els honorables polítics de la galeria autonòmica s'intercanvien entre si, tant els del pèlag balear com els del desori local.

En canvi, per aquest cronista, la quota amb prou feines arriba a ser simplement un concepte pseudopolític, és a dir, completament «a-estatutari». O si ho preferiu així: fora dels reglaments, les lleis i les normes de l'autonomia. Més clar encara: la quota no és res, sols un invent covat en els passadissos de la política i elevat a la categoria de titulars de premsa. En efecte, són els propis polítics els inventors d'aquesta bombolla d'aire estèril. Ho han estat Cañellas i tots els seus presidents més o manco hereus, i ho ha estat també ara Francesc Antich. Per referir-nos al cas més recent "el de J. Antoni Ferrer", podrà algú dubtar que l'entrada d'aquest maonès en el primer Executiu del Pacte de Progrés fou una conseqüència directa de l'aplicació de la territorialitat? Com abans Joan Huguet, Josep Allès Serra, Cristòfol Triay o Guillem Camps, també el dimitit conseller d'Obres Públiques arribà al Consell de Govern per raons de procedència geogràfica, és a dir, per quota gratuïta i voluntària del president, i no pas per causes fonamentades en drets jurídics, ni tan sols històrics. En definitiva, hi arribà perquè és menorquí. La seva condició professional resultava important, però només el certificat de baptisme, diríem, esdevingué determinant i definitiu, com en els casos de l'era popular. Antich no buscava només un home que sabés d'urbanisme: buscava, més exactament, un menorquí que sabés d'urbanisme. Em sembla que l'afirmació és incontrovertible. Ningú amb sentit comú, ni que sigui un petit rampell, no ho podrà negar.

Ara bé, el problema de les quotes que ens hem inventat en aquesta peculiar autonomia, tan eriçada de susceptibilitats casolanetes, és que l'elegit no doni la talla, o que entri en declivi o que no se'n surti, o que Dalila en demani la decapitació. Aleshores, la seva caiguda és ineluctable, sense que la procedència freàtica de l'aigua beneita que un dia li rajaren a sobre pugui salvar-lo. El PP diu estar avui indignat en veure buida la quota menorquina. La buidor, però, no és cap drama, si prové de l'absència de menorquins. Per mi, més patètic hagués resultat tornar a caure en una buidor «presencial». És a dir, tenir-hi un conseller i que aquest ni faci ni digui res "que encarni la buidor de cos present.