Cultura de pacte

Resulta evident que l'equilibri entre aquestes dues exigències no és fàcil. Sovint, els moviments per mantenir un perfil propi provoquen recels i friccions amb els altres partits del pacte, que fins i tot poden derivar en enfrontament obert. I no podem negar que, en algunes ocasions, hi sobra una bona dosi de mala llet. El problema és que, quan passa això, la percepció ciutadana és que els del pacte no s'entenen. En lloc d'apuntar amb el dit cap a l'element causant de la desestabilització, s'estén una acusació generalitzada que fica tothom dins el mateix sac: que si són una olla de caragols, un batibull, que no saben fer feina plegats, que tot el dia s'estan tirant els plats pel cap... Però si l'equilibri es romp per l'altre cantó, si un partit evita els enfrontaments perquè prioritza la lleialtat i l'estabilitat dels acords, sempre hi haurà algú "de dins o de fora del partit en qüestió" que l'acusarà de tebi, de no fer valer la seva força, de ser un convidat de pedra dins el pacte, un «primo» que es deixa bandejar.

Què hem de fer, idò? Ja he dit que mantenir l'equilibri no és gens fàcil, i també és cert que la política de cada dia dóna lloc a situacions molt diverses i complexes que no es poden reduir a un esquema tan simple com el que he plantejat. Així i tot, crec que no està de més apel·lar al sentit comú i a l'objectivitat. Primer, per identificar els que es dediquen a posar pals a les rodes i a fer escenes d'al·lot malcriat, i no caure en les desqualificacions genèriques, sinó donar a cadascú allò que és seu. Segon, per no confondre la lleialtat amb la beneitura. I tercer, per aprendre a diferenciar els distints partits que conformen un pacte no tant a partir de les picabaralles, sinó sobretot a partir de la feina quotidiana que duen a terme en aquelles responsabilitats públiques que tenen encomanades. És a dir, més a partir de les diferències en positiu que no pas de les divergències en negatiu.