Telèfon d'usar i tirar

No eren sants temps com els d'ara, ni imperaven santes institucions; sinó que es dessacralitzaven les relacions comercials, com si tot sols tingués el valor de l'ús que se li donava. A partir d'aquell dia, el menestral va perdre la manera de pagar amb un duro damunt l'altre a la taula del cafè i rubricant l'operació amb una copa. Tampoc celebrà mai més en família la venda de l'anyada, ni que fos amb una llauna de cocarrois. Ni les matances foren mai més les mateixes. I va desaparèixer a poc a poc la festa de pagar la setmenada als mossos. Retirat i envellit, diu que amb això de la domiciliació de nòmines, la gent ni sap cobrar. No és estrany, amb aquestes quaranta, que s'agafi i s'engegui gent del treball, com qui usa un mocador de paper. En aquestes hores en què qualsevol al·lot pot comprar tabac a una màquina i altres màquines expenen aigua fresca i condoms sense haver de fer fressa, tant li és que li contin que abans que acabi l'any també hi haurà màquines que expendran telèfons d'aquests d'usar i tirar, del tamany d'una tarja de crèdit a dos mil pessetes i amb una hora per xerrar. Ell sols camina amb la mà a l'orella, com qui més qui menys, i diu que no a tot perquè té l'agenda plena. Fins i tot, la informació de la guerra pareix el temps, que sempre s'equivoca. Però no tem res després d'aquella del bancari quan va descobrir que els talons també servien per tocar-se el cul, cosa que no se sap si es podrà fer amb aquests nous mòbils.