Separadors

Una altra vegada, hem de tornar insistir, el pacte dels dos partits germans PP i PSOE, ha permès barrar el pas als possibles representants del nacionalisme polític identitari. Convergència i Unió s'ha quedat sense representant en el Tribunal Constitucional, i el PNB sense representant al Consell General del Poder Judicial. Aquest fet ha provocat la resposta més o manco contundent d'aquestes dues forces polítiques, tot constatant que si no se'ls permet participar als òrgans constitucionals dificilment es pot pretendre que se sentin còmodes dins un sistema del qual els exclouen. El problema de fons no és tant de qui col·loca la seva gent, com algú intenta fer veure, sinó quin grau d'igualtat hi ha en la participació sobre decisions de gran transcendència per al model d'estat. Si qui jutja sobre el repartiment de competències entre l'estat i les comunitats autònomes és un tribunal compost per membres nomenats per la primera part, és evident que no es pot presumir d'aquest tribunal un excés d'imparcialitat. És com si un senyor digués jo no només et posaré un plet des d'una posició privilegiada, desigual, ja que la suspensió de la llei autonòmica impugnada és automàtica durant cinc mesos, sinó que a més, jo nomenaré els magistrats que han de resoldre el cas. No és el mateix que la sentència, sobre l'ecotaxa o sobre la llei de consells insulars, la posi un senyor amb una concepció àmplia del repartiment territorial del poder, que la posi un senyor amb una concepció estreta. Certament, no hi ha una llibertat absoluta, la Constitució diu el que diu i la jurisprudència del mateix tribunal marca una línia; ara bé, sí que hi ha un marge, i precisament aquest marge és el que s'ha utilitzat per restringir l'autogovern de les nacionalitats i regions. I això que ha provocat i provoca? Doncs provoca que molta de gent, d'això que a Madrid en diuen la perifèria, arribi a la conclusió que dins l'estat espanyol no hi ha possibilitat de desenvolupar la seva personalitat nacional amb un nivell prou acceptable. Si amb les autonomies es pretenia resoldre la gran qüestió històrica de la plurinacionalitat, aconseguint que tots els pobles poguessin conviure de manera satisfactòrica dins l'estat, és obvi que amb l'acord PP-PSOE caminam en la direcció inversa. És a dir, els partits centralistes amb la seva actitud separadora aconsegueixin, el que en teoria refusen, incrementar el sentiment separatista. En aquest sentit, la resposta de n'Aznar no pot ser més decebedora, els nacionalistes no tenen dret a... No és una qüestió de tenir dret, ja que aquest no existeix per la simple raó que la Constitució redactada sota el perill de les armes franquistes no va reconèixer aquest dret. La qüestió és si la voluntat que hi havia a la Constitució i que hi hauria d'haver als partits estatals és la d'integrar els territoris històrics o és, al contrari, excitar els ànims independentistes. Criticar la utilització del greuge i a la vegada fomentar-ho és una estratègia equivocada si el que es pretén és la convivència no conflictiva. Ara bé, potser el que es pretén és una altra cosa, potser el que es pretén és, justament, el conflicte; conflicte ja sigui per convenciment ideològic que a Espanya de llengua i nació només n'hi ha una, ja sigui per benefici electoral, l'anticatalanisme dóna vots a l'Espanya canyí, ja sigui per ambdós factors. N'hi ha que s'estimen més, com l'admirat Salvador Cardús, que el llop no es disfressi de res, perquè veient la cara del mal els propis connacionals se poden adonar de les vertaderes intencions. N'hi ha però, que no ho tenim tan clar, per la simple raó que les forces d'uns i altres es troben totalment desnivellades. El que és indubtable, ja sigui per equivocació o per convicció, és que el duet PP-PSOE ens condueix cap a la radicalització, per tant, que després no ens acusin de radicals, perquè els radicals de veres són ells.