La figura de Mossèn Alcover ha tornat a planar per les bancalades del Congrés del Diputats. I ho ha fet amb la mateixa pena i glòria amb què ho féu els anys vint de la centúria anterior. Hom podria tenir l'esperança que, passats vuitanta anys, les coses es podrien cantar pel seu nom, però es veu que no és així, ni tan sols en l'homenatge ha pogut regnar el seny. El PP ha posat damunt la taula la peüngla més negra per forçar una nova redacció de la proposta presentada per Teresa Riera on la paraula llengua catalana fos del tot bandejada del text de la resolució final. Era clar, o s'introduïa la rebaixa o, si tota la cort dretana no era al bar obstinada a aprendre a jugar al terceti, la resolució no anava endavant. S'ha fet ben clara la màxima: «a l'enemic, ni aigua».
Sempre resta el dubte que hauria estat molt més productiu, que la proposta hagués estat rebutjada i no se n'hagués cantat gall ni gallines, de les adhesions del Govern Central als actes commemoratius de la «Lletra de Convit» però en canvi, per ventura certs diputats de l'esquerra haurien pogut carregar-se de victimisme i alguns altres, els convergents, de resignació montserratina i a veure com torejam aquests miura que els aliats d'en Maragall els haurien amollat dins l'hemicicle. També, caldria veure fins a quin punt, des de les mateixes files del partit que presentà la proposta, no n'estan contents de l'esmena introduïda pel PP perquè, també els coneixem el pèl, només parlen de federalisme, d'autonomisme i d'altres símils per l'estil quan estan "i encara no sempre" a la més ingrata oposició. Cal recordar, recentment que el PP català i el PSC, s'han posat ben d'acord o han coincidit de parer, potser a algú li pot semblar oportú el matís, per impedir que Catalunya pogués tenir un Magistrat, crec que al suprem. I és que amb les coses sagrades no s'hi juga.
De totes maneres, em sembla molt alarmant aquesta reafirmació contínua i regalimant de centralisme que va marcant el PP, aprofitant la majoria absoluta. Sí, ho fan dissimuladament, amb mesura, amb la paciència d'un pescador que no escatima amollar fil quan té la certesa que enganxat a l'ham hi du un peixot gros. Ells ho saben, que a l'ham hi duen un peixot gros, i tot i que tenen majoria absoluta per fer-lo pujar a la barca amb humiliacions i tot, s'estimen més dur-l'hi a les bones, sense alçurar el socis catalans, que només beneeixen les accions del govern central, fan capada i fan creure a casa seva "que és així com anomenen Catalunya" que s'han enduit una bona tallada.
Estic a l'expectativa per veure com s'engoliran, els Pujol, Mas i companyia, aquesta nova llei involucionista que preparen els de Madrid i que sembla ser com una mena de corsé tutelar a les autonomies. Diuen que la respondran amb totes les forces possibles, però jo m'ensum que serà com el finançament autonòmic aprovat ara fa unes setmanes llargues, que com qui diu cinc minuts abans de passar-se a votació, els en feren cinc cèntims de la qüestió i ells l'alabaren, el beneïren, donaren gràcies a Déu per tenir un Aznar tan esplèndid i Misericordiós.
I el nom de mossèn Alcover tornà a planar escapçat per les vellutades cadires del Congrés del Diputats, ara per unanimitat, sense veus discordants de la Lliga o dels republicans catalanistes. No hi ha hagut escarni, ni vituperi, ni lul·lees, ningú que anàs més cremat que un dobler de mistos. Ja el duien embalsamat i a la boca un preservatiu perquè no tacàs de saliva les textures amoixonades dels cadirams de la Carrera de San Jerónimo. Si tengués la certesa, o només la sospita, que els Parenostres per la conversió de Rússia serviren de qualque cosa, encara cada vespre en resaria un enfilall per veure si a Madrid cobren un poc de seny. I de retruc per demanar, ara que està de moda, que el Canonge em fes una mica de lloc, ni que fos al galliner del cel.
