Umbral i el déu català

L'any quaranta, José María de Areilza exclamava exactament: «La gran vergüenza del clero separatista se acabó para siempre». Naturalment va equivocar-se de mig a mig. Si més no ho deu pensar Francisco Umbral en afirmar, en un distanciament elegant que no dissimula l'aspror, que «si Cristo bajase hoy a las Ramblas de Barcelona tendría que hablar en catalán». Home, i tant! De la mateixa manera que si fa un tomb per la Cibeles haurà d'expressar-se en castellà. La vida de la persona és curta i Areilza ja no pot veure com aquell odi anticatalanista que l'espanyolisme més ranci va propalar a l'acabament de la Guerra Civil, comença a anar-se'n en orri. Francisco Umbral sí, i és evident que no li agrada gens ni mica. Nostre Senyor parlant en català? Si no param els peus al nan d'en Pujol en dos dies mossèn Cinto prendrà la cadira a Sant Pere, raona el senyor Umbral, encara que no ho diu públicament, no sigui cosa que el seu anticatalanisme larvat frustri les seves possibilitats de tenir la Creu de Sant Jordi, ara que la té tothom. D'altra banda no li convé exaltar-se amb la qüestió catalanista, perquè podria patir la seva imatge cosmopolita, superadora de l'esperit vilatà i de caserna "segons fossin d'esquerres o de dretes els que l'abanderassin", que ha caracteritzat la política espanyola del segle passat. Umbral ha fet del cinisme una ètica. I l'invent tendria un cert encant si per davall de l'abric que vesteix vuit mesos de l'any, no s'endevinàs el «isidro de botijo y bocata-calamares» que en realitat és. Umbral magnifica la seva fòbia pels ismes per tal d'ésser llegit pels que són de qualque isme, que són la majoria. Com a recurs de màrqueting la cosa funciona. El ridícul es produeix quan descobrim que en lloc de mirar-se la vida des d'un nigulet que sura en el cel de Castella, és esclau dels seus ismes com qualsevol ciutadà. L'anticatalanisme d'Umbral és inversament proporcional al seu espanyolisme. A l'article titulat «Cristocatalanismo», que és on expressa la seva sorpresa pel fet que Crist parli català a les Rambles, Umbral pretén fer un article perfumat d'anticlericalisme i, de passada, fer una mica de burla del xovinisme dels catalans. No de tots, és clar. Únicament d'aquells que es radicalitzen i demanen coses tan absurdes com és ara que Déu parli en català quan Wojtyla ho considera una bestiesa. És prou hàbil Umbral "els escriptors es divideixen entre hàbils i ignorats", com per evitar que els seus seguidors a Catalunya no se sentin al·ludits. I recorre a Pla. L'escriptor de l'Empordà representa la dosi màxima de catalanisme que pot pair l'espanyolisme democràtic. A posta ens el posen tothora com a paradigma del català: és a dir, un home amant de la llengua i dels costums de la seva terra, però que té prou seny com per a cercar aixopluc a Burgos si les coses es torcen. Pla era moltes altres coses a part d'un possibilista, entre les quals cal destacar la seva condició de prosista excels, però això no interessa gaire terra endins. Deia que Umbral cita Pla: Plà escriu ell, cosa que li confereix un cert aire de menyspreu barogià pels noms forans. Escriu, en referència a la llengua catalana que «a uno le parece de las más bellas para hablar con Dios y con Josep Plà». I afegeix: «Y esto, porque se trata de un idioma esencialmente poético». Heus ací el tòpic que s'entreveu amb els ulls clucs. A parer d'Umbral segur que l'idioma de la lliga del futbol, de l'empresa i de la ciència, és el castellà. El català és el de la poesia, el de la mare, el de la cuina. Tanmateix, troba que no cal passar-se en les lloances, i afegeix un paràgraf llarg d'allò més substanciós. Arriba a la conclusió que, malgrat la bellesa de la lengua i que Pla/Plà sigui considerat un polígraf prestigiós, «no por eso los obispos de la zona deben encerrar a Cristo en un diccionario catalán, ya que aquel hombre de palabra sencilla habló para todos y mayormente para los inmigrantes de Murcia». Potser. És evident que per als catalans, al llarg d'un grapat de dècades, no hi va parlar. No perquè no volgués, que volia, ja que ens trobàvem tan desvalguts com aquests murcians que Umbral menysprea, sinó perquè no el deixaven. Un bisbe de Barcelona amb nom de colonitzador d'Amèrica, Díaz de Gómara, l'any quaranta exhortava els mestres d'escola amb les paraules següents: «En esa lengua "referint-se al castellà" debéis enseñar. En ella debéis enseñar a hablar, a escribir y a rezar a Dios. En esta lengua que hablaron el Rey Católico, Colón y Santa Teresa de Jesús». I Déu va parlar en castellà a les Rambles amb un fusell a les mans. Umbral ho hauria de saber, tant o més que Pla s'escriu Pla i no Plà. Potser si ho sabés mesuraria més les seves paraules.