El testament

N'Arnau va arribar a les cases de So Na Mora el migdia del Dijous Sant quan el camp era desert. Tot semblava estar talment com ho havia deixat deu anys enrere. La clau de la porta era davall la pedra plana que hi havia ran del coll del pou, i el roser bord de devora la pallissa tenia roses vermelles, petites i massisses com un puny. En entrar, va córrer a travar el portelló de la sala que l'embat feia portejar. «Deu haver ressonat vint-i-cinc anys, com un tambor que anuncia mort», va pensar amb una satisfacció evident. N'Arnau era una persona solitària. En morir el seu pare, essent ell un nin, la mare va decidir conrear únicament la terra que necessitava per a menjar i va prescindir de la majoria de missatges. Així que l'al·lot va acostumar-se a veure poca gent i a trescar per espais infinits. Quan n'Arnau era adolescent, la seva mare va casar-se amb en Miqueló, un expòsit que cobrava les contribucions de la Casa de la Vila i que no podia dedicar-se a les feines del camp perquè patia dels ronyons. Va ésser un bon padrastre fins que va morir la mare d'un còlic tancat. A partir d'aleshores va dedicar-se a malgastar els estalvis familiars amb putes i alcohol. Una matinada, que havia orinat sang just a l'aiguavés de la casa, va despertar n'Arnau per demanar-li una signatura. Volia vendre So Na Mora per tal de satisfer els deutes contrets amb el joc abans de morir-se. N'Arnau va negar-s'hi i discutiren de manera força aspra. Com podia desprendre's, n'Arnau, de la possessió, si els seus ulls mai no havien vist altre món? Quan el padrastre va endormiscar-se, assegut prop del foc de la xemeneia, va clavar-li tres cops al cap amb la trompa. Com que el gall de llavor ja cantava no va considerar prudent arrossegar-lo fora. Així que va deixar passar tot el dia, i a hora foscant el va treure per la porta del corral i el va enterrar entre les figueres de moro. L'endemà va rebre la citació per a incorporar-se a files, i quinze dies més tard desembarcava, amb molts altres soldats, a terres d'Àfrica. Va participar a la desfeta de Mont Arruit. Afortunadament no va morir. Va aconseguir passar a Algèria i va enrolar-se de mariner en un dels vaixells que feien contraban. Un dia va desembarcar a Marsella i no va tornar al port a l'hora prevista. Així que va romandre a terra i va trobar feina amb un solleric, exportador de fruita. Passaren deu anys. No tenia cap desig de tornar a Mallorca. No el turmentava el fet d'haver deixat un cadàver enterrat a So Na Mora, sinó el record amarg d'en Roig, que es va desplomar al seu costat amb un renill agònic. En Roig era un cavall bai, que son pare li va regalar en fer la comunió. Encara era un poltró, així que havien crescut plegats. En vistes de la seva incorporació a files, no tenia altre remei que cedir-lo a qualque veí i no n'hi havia cap que li mereixés confiança. A posta, per tal d'evitar que patís, va clavar-li una escopetada a una orella, i l'animal va desplomar-se ple de sang. Aquest record, sí que l'anguniava. Tanmateix, va decidir tornar a Mallorca per arreglar les coses. A Marsella havia prosperat. La botiga del solleric ja era seva i podia desfer-se de So Na Mora. Inicialment va pensar posar-la en venda. Més endavant va decidir testar a favor de na Colometa, la porquera de la possessió veïna. Considerava que així satisfaria un deute moral. N'Arnau era solitari de mena, i no havia conegut més dona que na Colometa. Quan el dominava el desig acudia allà on era la guarda i na Colometa, sempre complaent, s'arregussava les faldes just veure'l comparèixer. Mai no va donar-li res a canvi de la tendresa que ella li dispensava, de manera que ara la faria hereva. El mateix dia que va arribar a Palma va acudir a dinar a la fonda d'un paisà, i allà va assabentar-se que na Colometa s'havia casat amb un missatge i com que tenien una caterva d'infants, passaven tanta gana que ni les miques de la taula no deixaven caure a terra. Aquest comentari el va acabar de decidir. Prepararia les escriptures i el dilluns de Pasqua, abans d'embarcar-se altra volta cap a França, aniria a veure el notari. A na Colometa ni la veuria, no fos cosa que li venguessin ganes de tirar-se-la i això sols li podria dur complicacions. Estava rellegint els papers de l'herència, la nit del Dijous Sant, quan va sentir renou d'unglots a l'empedregat de la clastra. I en sortir al portal va entrellucar un cavall que enfilava el camí del cementiri. Roig!, va exclamar, i va tenir la sensació que l'animal s'aturava. En tot cas va continuar per endavant i ell, encara que li va partir darrere, va acabar per perdre'l de vista. L'endemà, però, en fer-se fosc, va esperar-lo rere la porta amb una pila. I prop de la mitjanit va tornar a sentir els unglots que s'apropaven. Aleshores va sortir al portal i va enfocar el con de llum en direcció a l'animal. Era bai, era en Roig! N'Arnau va córrer al seu encontre, però el cavall no es va deixar agafar. Tanmateix, en comptes d'allunyar-se al galop va enfilar el camí del cementiri amb un trot molt més pausat que el de la nit anterior, de manera que ell el va poder seguir. La darrera vegada que el va veure, era davant una tomba. Allargava el coll i fregava la creu de pedra amb el morro. Quan va arribar-hi, se li va glaçar la sang. No podia donar credibilitat a allò que veia. Davall la creu hi havia el seu retrat i unes dates ben significatives: 1900-1921. Com era possible si transcorria l'any trenta-u? Va discórrer tan de pressa com li va permetre l'espant. No va ésser aquest any el de la tragèdia d'Arruit?, va demanar-se. I efectivament, havia estat l'agost del vint-i-u. De sobte va comprendre que duia deu anys mort i que tota la seva vida posterior era un invent diabòlic. Ni havia existit el vaixell que el dugué a França ni les cases de So Na Moiana eren altra cosa més que un decorat que s'havia introduït en el seu somni etern. En retornar a la possessió, va despenjar l'escopeta i va clavar-se un tret al cap, ben igual que havia fet amb en Roig. Encara que el cadàver era desfigurat, el jutge del poble no va dubtar en la identificació. «Ja té la tomba oberta», va comentar al caporal de la Guàrdia Civil. I afegí: «El donaren per mort en el Mont Arruit, i una porquereta de just sussuaixí li va fer un lloc a la tomba familiar per si de cas repatriaven el cadàver». Va veure el testament damunt la tauleta de l'aiguavés i se'l posà, doblegat, a una butxaca. No el llegiria fins l'endemà