La magnitud dels atacs terroristes de l'onze de setembre a Nova
York i a Washington "i, molt especialment, la manera com s'han
produït, basats en una acció suïcida transmesa instantàniament a
tot el món per mitjà de la televisió, i amb un menyspreu total per
la Innocència de les víctimes (o tal vegada els nord-americans són
culpables d'esser-ho?)" ha estat tal que sembla que haurà de passar
molt de temps abans que en puguem tenir alguna explicació
mínimament racional. Però cal anar intentant-ho, i el darrer
article de José Saramago potser ens pot ajudar una mica.
La desesperació sens dubte pot provocar el suïcidi; una bona
prova ho han estat totes les persones atrapades en les torres
bessones que han preferit llançar-se al buit, quan s'han temut que
no tenien cap altra escapatòria, amb el foc i el fum ben a prop.
Tanmateix l'eventual desesperació de les masses musulmanes davant
el seu nivell de vida tercermundista no sembla que pugui provocar
per si mateixa "per molt que facin als EUA o a Occident en general
els primers responsables (per no dir els exclusius responsables) de
la seva situació" la terrible i del tot excepcional decisió de
sacrificar la pròpia vida lluitant contra aquests «enemics» de la
seva cultura.
En realitat, amics i companys progressistes, no deixa de ser ben
curiós reparar en el fet evident que el materialisme marxista no
serveix en absolut per a provar d'analitzar aquestes noves formes
de terrorisme suïcida que ens deixen totalment esverats. El
fortíssim o brutal ressentiment "per dir-ho així", la ràbia i la
determinació d'aquests terroristes suïcides, no es poden explicar
de cap de les maneres en termes estrictament marxistes. Sembla que
més aviat, caldria parlar d'un monstruós orgull ferit, d'un
peculiar i morbós sentiment de superioritat extraordinàriament
contrariat. De fet, algun comentarista ha parlat de la por de veure
la seva cultura desaparèixer, erosionada pels diferents processos
globalitzadors "no sols els econòmics ans també els dels mass
media" i molt decebuda pel fracàs en imposar les seves
reivindicacions polítiques contra Occident, a Palestina per
exemple.
Tanmateix, entre nosaltres, fins el progressista més simplista i
obcecat s'ha d'haver adonat que "per molt incoherent que resulti
amb la seva visió", les espectaculars i tràgiques actuacions dels
terroristes suicïdes sols és possible d'explicar-les "relativament,
perquè la distància cultural és massa grossa" en termes d'una
espiritualitat sui generis, en termes de la creença en un Déu Pare
Totpoderós, creador del cel i de la terra.
Nietzsche "segurament encara massa primari, no suficientment
sofisticat" va dir que tot estaria permès si Déu no existís. Es
tractava, sens dubte, d'un plantejament més aviat una mica
superficial de la problemàtica moral. Ben al contrari, com ens ha
alliçonat ara José Saramago, precisament és o pot ser la creença
abrandada en un Déu benvolent el que, en la dura realitat
històrica, pot justificar els majors desbarats. I és evident que,
en contra de Fukijama, la història no s'ha acabar, ni prop
fer-s'hi. El que vol dir, entre altres coses, que la irracionalitat
no s'ha acabat i que els fets inamovibles ens ensenyen, una vegada
més, que els qui creuen de bona fe en la deïtat poden ser més
perillosos que els qui no hi creuen.
En definitiva, aquests terroristes islàmics no han sacrificat
les seves vides per desesperació "com els qui han botat al buit"
sinó pel rar sentiment de superioritat que sembla que proporciona a
alguns haver estat educats o formats en la relligació amb Al·là i
el seu Profeta.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.