Segurament, si un dramaturg hagués d'escriure el llibret que han d'escenificar quotidianament la gent que es dedica a la política d'aquesta terra, no hauria trobat un element més inversemblant que l'esfondrament de les Torres Bessones i l'esmorrallada al Pentàgon, en un atac bestial i contundent, per apaivagar la febre amb què s'havia posat a escriure el segon acte. I és que, això ho sap tothom, som a la meitat de la legislatura i ara tot ja és costa per avall fins a arribar a la ratlla del juny del 2003. Però per ventura, aquest segon tram s'havia iniciat amb massa revolucions a l'argument i els esdeveniments arribarien a no poder ser controlats per l'hàbil ploma del dramaturg. Però caigueren les torres i torna la calma aparent....

Recapitulem una mica, l'acte anterior havia acabat, com manen tots els cànons, amb una mica d'incògnita, la primera actriu, en un agosarat moviment, havia mostrat la cuixa fins a tall de la pentafena i havia anunciat una moratòria que féu emmudir de l'esglai totes les formigoneres de l'illa; el passerell que li disputava protagonisme no volgué quedar curt i rematà el clau, o l'intentà rematar, amb una fullmontiada que posava al descobert que també tenia uns bons atributs i que no només tremolaren les formigoneres sinó que també ho feien els marges de paret seca de foravila. I la cosa acabà com aquell copeo: «jo hi ballaré, deia ell; no hi ballaràs, deia ella. I vengué l'estiu i aquell que només riu es va estrènyer el p. (el lector completarà aquest involuntari tercer monorrímic)i va treure a ballar la dama. No s'atreviren amb un tango car a ell li duia mals records i es conformaren amb un cha"cha"cha abolerat, d'aquells que "com manaven les filles de Maria d'antany" permetien que hi passàs l'aire. Però la possibilitat d'una aventura amb l'enemic estava servida. La senyora es troba amb un dilema difícil, per ventura no es pensava mai que s'hi podria trobar: per una part ha de fer veure que està ofesa amb la seva actual parella per tal que pugui justificar un futur acord amb en Jaume I, el desposseït, o pugui renovar l'actual matrimoni de conveniència amb unes clàusules encara més favorables per al seu interès; però a la vegada no ha d'ofendre massa perquè tot això li pot anar en contra seva, no pot fustigar en excés l'actual parella perquè llavors, els espectadors que miren l'obra es posaran de part de l'oprimit; això per una banda. Tampoc, ara, no pot tensar massa la corda perquè si l'altre "vull dir l'actual parella" també la tiba es pot trencar i es pot armar un bon bugat. Quin problema no se li plantejaria al PP haver de presentar a hores d'ara una moció de censura? Qui presentarien de candidat? O per ventura, ben mirat no seria un problema perquè haurien de solucionar ben aviat el principal que tenen plantejat de cara al 2003 i que ja és ben hora que en comencin a interpretar l'enunciat. I on nedaria ella?

Tanmateix, sembla que tothom dóna per suposat que la legislatura s'acabarà amb l'actual mosaic de forces polítiques, amb la qual cosa ens haurem d'avesar a ser testimonis d'aquestes escenes on la dama voldrà jugar sempre un paper o d'heroïna o de màrtir. Haurà d'anar alerta però amb el perill enunciat, haurà d'actuar amb seny de mula vella o posar en pràctica aquella màxima de rajoleta de casa pia que diu que «Dios aprieta però no ahoga». I la Deessa ha demostrat, en aquest envit, no tenir la mà esquerra necessària per salvar els trumfos. Les raons? No se saben. Uns diran que unes enquestes poc favorables l'hauran posada nerviosa; d'altres allò tan tòpic que un error el pot cometre qualsevol "perquè sembla que unànimement se li ha imputat com error aquesta maniobra estranya". En tot cas, és de suposar que no es tornarà a esmorrallar el Pentàgon perquè la dama pugui tenir una excusa per apagar en sec tots els encenalls que ha fet prendre. Com deien els glosadors d'antany al Foch i Fum, «encara queda foc colgat». Quan tornarà a revifar?