Com l'argument

El desenllaç sempre ha d'estar a l'altura del plantejament i del nus. La gran crisi del Pacte de Progrés no ha estat una excepció a aquesta norma. El maquiavèl·lic projecte de l'esquerra d'importar una famèlica legió a la perla de la Mediterrània només podia passar a segon terme davant un terratrèmol que sacsejàs la seguretat planetària a tots els nivells. Aleshores, s'havia cridar rics i pobres a oblidar les fractures de classe en nom de la unitat nacional imprescindible en temps difícils. S'obren els ponts del diàleg, perquè la perllongació de la guerra oberta menava directament cap a la destrucció mútua assegurada. Ara, el país ha de ser conduït a una nova frontera. Bé, si l'entrada en la selva havia estat hiperbòlica, la sortida només podia ser hiperbòlica. Una altra cosa era sotmetre a humiliació una de les parts i, per tant, s'havia d'acceptar un ridícul solidari. Només podem interpretar així la sobtada aparició de George W. Bush i Osama Bin Laden en l'escena política de les Illes Balears. Un cop acceptada la hipòtesi ens podríem quedar amb la frase de Munar: «El Govern i el CIM han d'estar més units que mai». El diàleg profitós necessita humilitat, és a dir, absència de micròfons i d'altisonàncies. Temps i passar a segon a terme. Si en el transcurs d'aquesta esperpèntica història que se'ns ha contat, Maria Antònia Munar i Francesc Antich han après qualque cosa ho sabrem d'aquí ben poc. Si a més a més, es compleix amb el compromís de capgirar el model territorial i el Pacte està «més unit que mai», això serà l'«hòstia». Amb perdó. Servidor es queda també amb una frase de l'article que avui publica Josep Melià, tan assenyat com sempre: «Hi ha una discrepància puntual. D'això no importa fer-ne un drama».