Quan el món encara viu consternat per la cadena de mortals atemptats que varen patir dimarts passat els Estats Units i passades les primeres reaccions d'indignació pràcticament unànimes, a poc a poc comencen les anàlisis de les seves causes i conseqüències, que sembla que, tant unes com les altres, són múltiples i complexes.
Entre les primeres s'han apuntat, entre d'altres, el fanatisme religiós, la política nord-americana envers el conflicte arabo-israelià, la pobresa, l'odi interètnic, el capitalisme salvatge i, la que m'agradaria tractar avui, les errades de les distintes administracions occidentals en general i dels Estats Units en particular a l'hora de triar i armar els seus amics internacionals.
Al seu moment hom ja va parlar que els mateixos nord-americans havien estat els principals impulsors de la creació del poder militar de Sadam Hussein la dècada prèvia a l'esclat de la Guerra del Golf. En aquell moment es considerava que l'enemic era l'estat integrista de l'Iran i es va decidir reforçar amb armament i suport de distinta índole l'Irak per tal que fes de contrapès al seu veïnat iranià i servís per impedir l'exportació de les seves idees a la resta dels països islàmics de la zona. Els resultats tots sabem quins varen ser i les conseqüències que encara avui es pateixen.
Durant la invasió soviètica d'Afganistan el bloc occidental va contribuir a armar i entrenar diverses faccions afganeses perquè lluitassin contra els invasors comunistes, la doctrina dels quals era, en aquell moment, l'enemic número u, sense tenir en compte gens ni mica la ideologia ni les intencions d'aquests grups, un dels quals era el dels talibans, actualment al poder i que ja sabem com actuen envers els seus súbdits, les dones o la llibertat religiosa i de pensament. Un altre dels grups beneficiats va ser el que ja aleshores liderava Osama Ben Laden i que ara sembla ser el principal sospitós dels atemptats a Nova York i Washington i que també fou l'autor o l'instigador dels actes terroristes que fa uns anys destruïren vàries ambaixades dels Estats Units a Àfrica. Des del punt de vista de la pròpia economia, el primer que solen tenir en compte els governs nordamericans a l'hora de prendre decisions en política exterior, no sé si ja els compensa la venda d'armes en aquesta gent, però el que és clar és que humanament ha estat una errada fatal. Cria corbs i et trauran els ulls, diu el refrany.
Ara bé, aquest tipus de política no és exclusiva dels Estats Units. Cinc països denunciats reiteradament per violacions dels drets humans o sumits en conflictes interns, Turquia, Aràbia Saudita, Marroc, Índia i Israel es troben a la llista dels deu principals receptors d'armament espanyol, segons l'informe anual sobre les exportacions de material de defensa i doble ús elaborat per la Secretaria d'Estat de Comerç. Alguns d'aquests països no compleixen els criteris de la Unió Europea sobre Comerç d'Armament, segons la Càtedra UNESCO de la Universitat Autònoma de Barcelona. Amnistia Internacional no està d'acord i criticava, ja fa dos mesos, entre altres aspectes, com l'Executiu eludeix el control parlamentari en la venda d'armes.
El que ha succeït hauria de servir, almenys, per fer-nos reflexionar a tots plegats i eradicar aquest tipus de pràctiques, que si bé a curt termini suposen una bona entrada de divises que van a parar a les butxaques d'uns pocs, a la llarga arribam a pagar entre tots amb escreix. I no tan sols amb doblers.
