Quan el món encara viu consternat per la cadena de mortals
atemptats que varen patir dimarts passat els Estats Units i
passades les primeres reaccions d'indignació pràcticament unànimes,
a poc a poc comencen les anàlisis de les seves causes i
conseqüències, que sembla que, tant unes com les altres, són
múltiples i complexes.
Entre les primeres s'han apuntat, entre d'altres, el fanatisme
religiós, la política nord-americana envers el conflicte
arabo-israelià, la pobresa, l'odi interètnic, el capitalisme
salvatge i, la que m'agradaria tractar avui, les errades de les
distintes administracions occidentals en general i dels Estats
Units en particular a l'hora de triar i armar els seus amics
internacionals.
Al seu moment hom ja va parlar que els mateixos nord-americans
havien estat els principals impulsors de la creació del poder
militar de Sadam Hussein la dècada prèvia a l'esclat de la Guerra
del Golf. En aquell moment es considerava que l'enemic era l'estat
integrista de l'Iran i es va decidir reforçar amb armament i suport
de distinta índole l'Irak per tal que fes de contrapès al seu
veïnat iranià i servís per impedir l'exportació de les seves idees
a la resta dels països islàmics de la zona. Els resultats tots
sabem quins varen ser i les conseqüències que encara avui es
pateixen.
Durant la invasió soviètica d'Afganistan el bloc occidental va
contribuir a armar i entrenar diverses faccions afganeses perquè
lluitassin contra els invasors comunistes, la doctrina dels quals
era, en aquell moment, l'enemic número u, sense tenir en compte
gens ni mica la ideologia ni les intencions d'aquests grups, un
dels quals era el dels talibans, actualment al poder i que ja sabem
com actuen envers els seus súbdits, les dones o la llibertat
religiosa i de pensament. Un altre dels grups beneficiats va ser el
que ja aleshores liderava Osama Ben Laden i que ara sembla ser el
principal sospitós dels atemptats a Nova York i Washington i que
també fou l'autor o l'instigador dels actes terroristes que fa uns
anys destruïren vàries ambaixades dels Estats Units a Àfrica. Des
del punt de vista de la pròpia economia, el primer que solen tenir
en compte els governs nordamericans a l'hora de prendre decisions
en política exterior, no sé si ja els compensa la venda d'armes en
aquesta gent, però el que és clar és que humanament ha estat una
errada fatal. Cria corbs i et trauran els ulls, diu el refrany.
Ara bé, aquest tipus de política no és exclusiva dels Estats
Units. Cinc països denunciats reiteradament per violacions dels
drets humans o sumits en conflictes interns, Turquia, Aràbia
Saudita, Marroc, Índia i Israel es troben a la llista dels deu
principals receptors d'armament espanyol, segons l'informe anual
sobre les exportacions de material de defensa i doble ús elaborat
per la Secretaria d'Estat de Comerç. Alguns d'aquests països no
compleixen els criteris de la Unió Europea sobre Comerç d'Armament,
segons la Càtedra UNESCO de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Amnistia Internacional no està d'acord i criticava, ja fa dos
mesos, entre altres aspectes, com l'Executiu eludeix el control
parlamentari en la venda d'armes.
El que ha succeït hauria de servir, almenys, per fer-nos
reflexionar a tots plegats i eradicar aquest tipus de pràctiques,
que si bé a curt termini suposen una bona entrada de divises que
van a parar a les butxaques d'uns pocs, a la llarga arribam a pagar
entre tots amb escreix. I no tan sols amb doblers.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.