La guerra de tots

La jugada més perversa de Bush ha estat afirmar que l'atemptat contra les torres bessones no constitueix un acte terrorista, sinó una acció de guerra. Immediatament la investigació de la tragèdia deixa d'ésser un assumpte de lladres i serenos i incumbeix directament l'OTAN. La cosa, per tant, agafa una magnitud impensada. D'ençà que s'ha recuperat de l'estupor que li va provocar l'enfonsament del símbol més espectacular del dinamisme econòmic del seu país, Bush s'ha preparat per a entrar en combat sense saber amb certesa contra qui. Contra Osama Bin Laden? És el més probable, sobretot d'ençà que Putin l'ha informat que s'amaga a l'Afganistan. Tanmateix, sembla una mica exagerat el fet de posar en marxa el dispositiu bèl·lic de l'OTAN per tal d'engarjolar-lo i fregir-lo com un pollastre a la cadira elèctrica. Bush, ferit en la seva dignitat imperial, és patètic. Sembla el Polifem cec que pegava cops d'esma per si l'encertava. Fins ahir mateix no sabia si declarar la guerra a Bin Laden, a l'islam o a l'antiamericanisme. De manera que alguns dels que són més susceptibles d'ésser inclosos en aquest darrer grup s'apressaren a desmarcar-se'n. Castro i Putin necessiten l'economia occidental per a tirar endavant, i és evident que no comprometran el procés d'occidentalització dels seus respectius països per a donar-se la satisfacció de recordar-li, a Bush, que Bin Laden havia realitzat serveis d'espionatge per compte dels Estats Units. Bush vol rebre adhesions incondicionals, no crítiques. I ho està aconseguint. De moment la venda de les banderetes amb barres i estrelles s'ha disparat, cosa que significa que la ciutadania americana es troba en un estat emocional òptim per a ésser manipulada. Un poble que fa onejar banderetes és un poble que no pensa. Aleshores, pensen per ell. I els que pensen per ell pensen malament, és clar. Entorn de les runes de les torres bessones comencen a voltar els oportunistes. Els que es conformen amb un tros de ferro retorçut o una rajola trencada per a vendre a preu d'or als col·leccionistes de foteses, i els que miren d'aconseguir, aprofitant-se del rebuig unànime que ha provocat l'atemptat, que tots caminem envers la consecució d'un ideal comú, «prietas las filas, siempre adelante». L'americanització com a ideologia globalitzadora es troba en un moment dolç. L'americà substitueix la reflexió per l'adhesió. I aquesta decisió, d'una generositat insòlita, amenaça comprometre una Europa que és infinitament molt més assenyada que Amèrica. Gairebé sense adonar-nos-en, els europeus hem sabut que formam part del món dels excloents enfront del món dels exclosos i que Bush ha decidit conduir-nos a la victòria. Hem de donar-li les gràcies? La veritat és que ens aclapara una perplexitat infinita, perquè no sabíem que estàvem en guerra. A una de les tertúlies televisades que aquests dies sovintegen, José María Carrascal va contar que ell coneix els ianquis a fons. I a continuació va afegir, amb una admiració ensucrada, que tocant a la defensa nacional obeeixen el seu president sense parpellejar. Quina pena, idò, això que a ell el complau tant! Heus ací, vaig pensar, que per a perdre el seny els ianquis no necessiten un Mahoma, tenen Bush. Qui obeeix a ulls clucs és un fanàtic o es troba a una passa d'ésser-ho. Es dóna la circumstància que per aquí ja ho vàrem ésser massa, de fanatitzats, i ens allunyam dels messies de pa amb fonteta com de la pigota. Ho dic, perquè em sembla recordar que Aznar ha emprat més d'una vegada la paraula «incondicionalment» per a qualificar el suport que dóna i donarà Espanya als Estats Units. I una generositat tan irresponsable sols pot ésser atribuïble a un home vehement en excés, com és Josemari, que fins i tot en els moments de silenci sent repicar, en el cervell, el tambor del Bruc. Vull suposar que la nostra gent se'n desdiu, dels compromisos contrets amb el món occidental? No, de cap manera. Si vos plau, anem a pams. Aquesta gent, en nom de la qual Aznar diu que «anirem colze per colze» amb els ianquis, s'ha fet creus davant la magnitud de la tragèdia de les torres bessones i aprova, de manera unànime, qualsevol mesura de tipus humanitari que es dugui a terme. Altra cosa és que es posi d'una manera incondicional al costat de Bush, perquè aquest home únicament parla de venjança i de guerra. A posta ha d'anar alerta, Josemari, de parlar en nom d'allò que ell pensa en lloc d'allò que representa. Dit amb paraules planeres: del seu pa pot llescar sopes, del dels altres no. Espanya és un estat compost per nacions diferents i amb una pluralitat ideològica que no permet a ningú parlar de les coses serioses en nom de tots. Tragèdies com la de les torres bessones donen peu a meditar sobre el model de món que construïm: un món en el qual hi hem de caber tots, africans i europeus, americans i xinesos. De cap manera hi pot haver una frontera que separi els superiors dels inferiors, els bons dels dolents, els vencedors dels vençuts. Bush, d'acord amb el seu tarannà, prefereix cridar reservistes, carregar fusells i fer onejar banderetes, abans de reflexionar cinc minuts sobre les conseqüències d'embolicar-nos en un conflicte de final imprevisible. Se sent agredit i magnifica el seu dol. Heus ací que diu que l'onze de setembre serà per sempre més una taca negra en el calendari de la història recent dels països lliures. Però, si ja ho era! Un altre onze de setembre Allende moria i Pinochet instal·lava el terror a Xile. El doctor Kissinger i la Cia li feien costat.