El costum de no escoltar emissores de ràdio convencionals
m'estalvia caramull de nervis, tensions, fins i tot crispacions,
diàries. Podria ser que em perdés qualque cosa interessant, però,
en tot cas, res que no sigui recuperable l'endemà a la premsa
escrita. Per això, desconeixia la trajectòria artística de Manu
Chao, i si qualcuna de les seves cançons em «sonava», era incapaç
d'atribuir-li la paternitat. Amb aquestes «credencials» hauria
estat molt estrany veure'm pel Coliseu Balear sense la convocatòria
del GOB i, per què no dir-ho, la publicitat gratuïta que li va fer
el senyor Zapatero. Ho confés: l'apologia del cantant que va fer el
polític em despertà la curiositat de descobrir quin era el nexe,
quina la relació entre un artista comercial i un polític que aspira
a ser-ho.
Amb aquests antecedents, i les imatges de les torres Bessones
burinant totes les recances de la memòria, em vaig encaminar a la
Festa del Medi Ambient, obert a les experiències i tancat a més
sentiments, incapaç d'ordenar els que ja tenia. Molta gent, una
gentada que obvià la Lliga de Campions i la CNN: el món segueix i
la vida continua "diran tots els que beuen a les fonts de la
saviesa popular; però, en el fons, qui muda de vida després de
sortir del cinema? Cares conegudes, moltes, qualque director
general, diputat autonòmic, jutge i altra gent de llinatges
publicables enmig d'una multitud massa diversa per pertànyer a un
grup, una generació, una opció o a una idea, però capaç d'aplaudir
amb ganes una arenga zapatista enregistrada, una locutora que
utilitza el català com a anècdota quan llegeix un manifest tan
neutral com obvi i acaba definint-se «en pie de paz» mentre alça...
un puny, no, ca barret!, un braç i la mà fent el símbol aquell de
'Vive! de la campanya de «Trànsit», o un concert d'excel·lent
posada en escena i perfecta i controlada provocació.
Va ser quan em vaig témer del perfecte ordre, de la
invariabilitat d'un concert impassible a les circumstàncies, que
vaig reconèixer la «marca zapatero» del producte. Aquella
multiculturalitat era globalitzada, un estàndard útil a qualsevol
lloc i, per això, allunyat de qualsevol compromís. El discurs
estava programat i no es podia variar sense córrer el risc d'una
tudadissa dels recursos. «A què hem vengut? als esclata-sangs o als
ròlex? "conten que contestà un cercador a un altre alterat per
l'extraordinària troballa. Idò al concert se'ns havia preparat una
dosi de «contingut» que no podia alterar-se per cap circumstància,
per molt extraordinària que fos. Ni una sortida d'un guió ple de
barons sobre l'escenari, capaços de cobrir tots els registres, i de
llanterners a la tramoia, per assegurar la feina bruta. «Próxima
estación: Esperanza», per acabar d'arrodonir la semblança.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.