Imposicions del guió

Amb aquests antecedents, i les imatges de les torres Bessones burinant totes les recances de la memòria, em vaig encaminar a la Festa del Medi Ambient, obert a les experiències i tancat a més sentiments, incapaç d'ordenar els que ja tenia. Molta gent, una gentada que obvià la Lliga de Campions i la CNN: el món segueix i la vida continua "diran tots els que beuen a les fonts de la saviesa popular; però, en el fons, qui muda de vida després de sortir del cinema? Cares conegudes, moltes, qualque director general, diputat autonòmic, jutge i altra gent de llinatges publicables enmig d'una multitud massa diversa per pertànyer a un grup, una generació, una opció o a una idea, però capaç d'aplaudir amb ganes una arenga zapatista enregistrada, una locutora que utilitza el català com a anècdota quan llegeix un manifest tan neutral com obvi i acaba definint-se «en pie de paz» mentre alça... un puny, no, ca barret!, un braç i la mà fent el símbol aquell de 'Vive! de la campanya de «Trànsit», o un concert d'excel·lent posada en escena i perfecta i controlada provocació.

Va ser quan em vaig témer del perfecte ordre, de la invariabilitat d'un concert impassible a les circumstàncies, que vaig reconèixer la «marca zapatero» del producte. Aquella multiculturalitat era globalitzada, un estàndard útil a qualsevol lloc i, per això, allunyat de qualsevol compromís. El discurs estava programat i no es podia variar sense córrer el risc d'una tudadissa dels recursos. «A què hem vengut? als esclata-sangs o als ròlex? "conten que contestà un cercador a un altre alterat per l'extraordinària troballa. Idò al concert se'ns havia preparat una dosi de «contingut» que no podia alterar-se per cap circumstància, per molt extraordinària que fos. Ni una sortida d'un guió ple de barons sobre l'escenari, capaços de cobrir tots els registres, i de llanterners a la tramoia, per assegurar la feina bruta. «Próxima estación: Esperanza», per acabar d'arrodonir la semblança.