Absurditats

Avui migdia llegia que, en el conflicte israeliano-palestí, i degut als ja abundosos casos de suïcides-kamikaces que hi ha haguts per allò de la causa i Alà i les hurís del paradís islàmic, el viceministre jueu, exsubcap "això segur que no està ben escrit", dels serveis generals de seguretat (Shin Bet), l'insigne senyor Guideon Ezra, va proposar que el seu país liquidàs, matàs els pares i altres familiars dels palestins que fessin atemptats d'aquests, a fi i efectes que servís de mesura dissuasòria. I no es va tallar gens ni mica, no. I el senyor Ariel Sharon, l'encarregat principal d'aquest personal, just allà, orella dreta, que no necessita gens ni mica que li regalin idees de violència, ell en sap tota la lletania tot solet, l'home. Per altra banda i clar, en directa correspondència, que dels dallons d'uns poden penjar els altres, com deim a Sineu, el xeic Yasín d'Hamàs de la cosa aquesta de la Intifada, de 65 anys i paralític de cames que no de llengua, que li contesta que bé, vostè mateix, si assassina els pares dels nostres herois, nosaltres també ho farem amb els pares dels vostres soldats. I festa! Tots a empènyer la fotuda bolla de neu de la violència desfermada. I quan hagin fet net dels pares de cada banda, apa, a pels padrins, i després els cosins, i els fills de cosins, i continuar amb els parents de més enfora, amiguetxos del te amb menta de mitjan horabaixa. I si després de tot queda algú, que apagui el llum i tanqui la porta.

Així, entre nosaltres, és possible que no sàpiguen veure que la solució no està en les bombes, en les bales, en les mines antipersona, en els coets llançats pels helicòpters? Ni en les pedrades, clar. És possible que no arribin a entendre que el món de la violència desfermada és diabètic i no hi valen insulines? Les ferides no cicatritzen, ans el contrari, creixen, es fan més grosses i purulentes cada dia que passa, la ràbia desfermada a les totes anul·la qualsevol possibilitat de negociació, de bona entenença. Amb els ulls plorosos, entelats per les llàgrimes per l'ésser estimat embolicat amb un llençol allà allargat damunt una post, mort, inert, i les dones fent aquell esfereïdor, irritant saluet amb la llengua inflant els timpans, els cervells, els testicles dels homes amb el barram estret per la mala lletrada, el dolor, la impotència, és absolutament impossible qualsevol enteniment.

És l'estúpida galopada cap al no res. Cap a l'abisme, en tot cas, cap a la nit més fosca, més òrfena d'esperança. Allò que no se m'esborrarà mai de la memòria és la imatge televisiva d'un palestí aterroritzat, arrufat darrere un bidó ben aferrat al seu filló de devers vuit o nou anys. O no tants. L'escopeter israelià, invisible per la càmera del reporter, el primer pic disparà un metre enfora, rectificà el tret, la bala rebota a devers deu centímetres dels peus. Una tercera arran dels seus caps, a la paret de totxanes. I la quarta al bell mig del pit del nin. Plaf! I sang. Molta sang. Això no fou un accident, res de «danys colaterals», va ser assassinat. Posau-li el vídeo cada dia a l'Ariel Sharon, feis-me el favor. Tots els dies de la seva reconsagrada vida.