Mestre Blai. (Conte d'estiu)

I nasqueren els títols de patró de barca de pesca, petita, mitjancera o grossa. És a dir, de prop de vorera, més enforet, i una miqueta més enfora. Parlam de dies de magror, de fam sense eufemismes, de supervivència, no de grans indústries peixateres, ni del que ara s'anomena pesca esportiva, ni floritures semblants.

Resultava però, mirau per on, que, casualment, hi havia gent de molta edat que encara sortia a la mar amb el seu botet o llaüt, els dies que el mar ho permetia, és clar, i era un personal que, en general, no sabia llegir ni escriure, però que eren posseïdors d'un bagatge de saviesa marinera absolutament innegable, fora cap dubte ni un. Com els podies fer estudiar un qüestionari, per ximple que fos, si no sabien llegir? Que podien sortir a la mar segurs a dojo i sense cap tipus de problemes, era un assumpte clarament indiscutible. Ells en sabien més del temps, de les vel·leïtats de la mar i de pesqueres amb un sol cop d'ull, amb una ràpida parpellejada, que tots els comandants de marina plegats reunits en assemblea.

Era el cas de mestre Blai del Molinar. Mestre Blai i dues dotzenes més com ell eren i representaven un enorme problema per a l'anomenada Administració de Costes de les Illes Balears. A la fi, i amb bastant més seny del que es podia esperar d'uns militarots quasi sempre cap quadrats fins a la darrera conseqüència, després de llargues deliberacions, enteneu «soparillos» de llagosta a Son Caliu, per exemple, s'arribà a consensuar l'encertada opinió que, únicament en casos puntuals i molt concrets, era millor actuar una miqueta mànega ample. És a dir, els havien de preparar un examen oral de passa tu, per allò de salvar les aparences i la dignitat de l'autoritat dels anomenats per exercir-la amb exactitud, severitat i prestesa, o sigui, ells mateixos.

I va ser quan convocaren mestre Blai a una pantomima de tribunal, per allò de fer-li al vol un parell de preguntes i donar-li el repunyema de títol tot seguit, i aquí pau i després glòria, redéu, que tampoc no es tractava de fer mala belluma.

"Ja som aquí, bon dia tenguin aquests senyors. Que hi ha res de nou? Per què m'han enviat a demanar? M'han dit que em volien fer unes preguntes, vostès ...

"Sí, mestre Blai, mirau, avui sou aquí perquè vos volem demanar qualque cosa sobre la mar.
"Ueeep!, d'això en sé bastant, jo, demanin, demanin el que vulguin.
"A veure, mestre Blai, posem per cas, suposem que heu sortit a pescar com feis molts de dies i heu tirat el ferro, i venga peix a bord, cada calada, tres. Però la circumstància canvia i en un instant, en un tres i no res es posa un llevantot lleig sense avisar gens ni mica. Vós què faríeu?

Tota la intenció del preguntador del tribunal era que mestre Blai evidenciés coneixement de bèstia vella i contestés rabent el que la prudència manava, aplegar estris i posar rumb al port més que de pressa. Però no, els va barrinar, no va contestar això, el pescador, ara ho veuran vostès.

"Que què faria jo? Amollar tralla tot d'una! (Corda de ferretó) I ja tenim el tribunal encallat com caragol dins pinar. Fins que un d'ells l'escometé: "I si suposam que, per una d'aquelles coses, mirau què vos dic, posem que es mou més vent, la cosa infla?
"Fotre, amollaria més tralla! "Però, mestre Blai, bon homo, heu de pensar que qualque dia arribaríeu a acabar la tralla, home...! "Sí, però qualque dia s'arribaria a aturar el vent, també, eh! Els convencé del tot. Acabaren els menuts i els grossos, el tribunal dos copets a l'esquena i molts d'anys amb salut i molta alegria, mestre Blai. Que faceu bones pescades. Que Déu vos acompanyi. Li donaren el títol i: enhorabona i alerta a la mar, Blai!

"Sí senyor, ja hi vaig, ja, sí senyor.
I se n'anà ben falaguer cap allà on tenia les xarxes esteses, que no eren gaire a dir ver, que n'havia d'adobar una que s'havia enganxada, el dia abans, mecagonsantpere!