No estic segur que sigui un sil·logisme en el sentit estricte, però, pel que ara toca, ja em va bé, perquè converteix les vacances d'un sospitós en unes sospitoses vacances, o el silenci d'un sospitós en un sospitós silenci. Podeu creure que el cridat a ser la serp de l'estiu, l'entretenidor en aquestes dates de sequera informativa, la referència obligada per poder estar à la page en les tertúlies a la fresca, l'home que havia de dividir la societat en dos bàndols segons el grau de credulitat... ha començat com l'anguila estiuenca i ningú no el troba. Pensant-ho millor, comparteix aquesta condició d'escàpol amb Nessi, assidu de les planes estiuenques, el conegut monstre que tothom creu reconèixer i que no coneix ningú, poc definit per a ser llegenda i massa tèrbol per entrar a la història. A aquestes alçades, ja ningú no espera el «monstre», en roda de premsa, fent un darrer intent per fotre la feina als paparazzi, oferint-se badat de pensaments. Continuarem amb les elucubracions, més divertides que aquesta realitat d'agost mallorquí on mai no passa res sense el permís de l'amo del «monstre».

Hi ha monstres i monstres; el monstre del paràgraf anterior, útil per a entreteniments irrellevants i exercicis divertits, i el monstre de l'odi que va sadoll per Palestina, més envalentonat que mai. Fora bromes: només els feixistes poden creure que la violència s'acaba amb més violència, a Euskadi, a l'Ulster o al Pròxim Orient. No es tracta de fer un altre exercici maniqueu a la recerca de culpables, sinó d'un exercici d'intel·ligència per anegar el foc encès per l'estultícia. Ara bé, així com no hi ha culpables, ni tan sols innocents, hi ha abismals diferències en els mitjans: entre el que dispara un coet teledirigit des de la cabina d'un inaccessible helicòpter i el que surt al carrer a pedrades. Cadascú amb les seves raons, els seus odis, però, a curt termini, un d'ells té la pitjor part i les meves inútils simpaties. A llarg termini, ni les meves simpaties, ni la pitjor part: tot dos hauran d'aprendre a oblidar com a pas previ per conviure. El pitjor és que dia a dia afegeixen odis en els records i l'oblit s'allunya. La història jutjarà els que prenen la metxa més primària, però ara, el que du la pedra a la mà, no té temps per històries ni el nom adequat per passar-hi.

Ens omplen les oïdes d'orgull pel patrimoni cultural i, fins i tot, hi basen litúrgies de la tribu. Al final, el «patrimoni» s'amaga en el xalet madrileny d'una senyora de nom estrany, lluny de la tribu que suposadament l'identifica. Em costa entendre aquests conceptes de patrimoni cultural i propietat privada, perquè només entenc un fet cultural des de la identificació i participació col·lectiva. La resta és només patrimoni, molt de patrimoni, glamour, estatus i el que hi vulgueu afegir. Robatori? Quin dels robatoris?