Eixida a Barcelona

Va ser en una d'aquestes que se celebrava una convenció de joiers i rellotgers, quan tres professionals del ram es posaren d'acord per assistir-hi. Dos ciutadans i un inquer. Dit i fet. Reservaren conjuntament passatge d'avió i hotel, dos mitjos dies i una nit sencera, que els tres suposaven que podrien donar molt de si. No era la primera vegada que hi compareixien, ni seria la darrera, o sia, tenien nocions ben clares de per on podien anar a esbravar la lleixiuada.

Dinaren convidats per una marca de rellotges i soparen a l'esquena d'una altra, tot fent-se creus de la bondat de les creacions de les noves col·leccions dels mostraris i augurant comandes importants, però això sí, ajornant-les per quan el representant els visitàs a Mallorca, que totes les coses tenen un temps i moment, i ara sols assistien a la convenció a fer-se una idea global de les novetats aparegudes a les col·leccions, per després madurar la informació rebuda, processar-la mentalment i aleshores estar més autoritzats a l'hora d'escollir i comprar, fotre, que d'això es tractava. Mentrestant, venga marisc i vinet del Penedès fresquet de gorres.

Eren a Gràcia i el seu hotel estava ubicat a la Rambla, per la qual cosa decidiren anar-hi caminant, fent un passeget per estirar les cames i mirar d'evaporar una micoia l'alcohol que començava a enterbolir les llengües i fer bonyarrudes les voravies. A la plaça de Catalunya, quan passaven per l'indret del rellotge aquell que hi ha, que per cert publicitava que eren les tres en punt de la matinada, varen sentir una veu greu i cassallera que exclamava: Vatuadell de mallorquins, ja no em mancava res més anit! Se'l miraren. Mig tombat mig assegut a un banc, un indigent brut com una xinxa, gavardina mostosa fins als peus, capellot de feltre negre i foradat, barba llarga gris groguenca, magre, sec com un bacallà, que es furgava una orella amb el dit petit d'una mà que no havia vist aigua ni sabó en molt de temps. O ho sou, vós també, mallorquí? "preguntà un dels tres". Almanco tant com voltros tres, contestà. I afegí: I tu ets inquer, que jo et conec, que no jugaves a futbol, tu? I sí. I qui ets, tu? S'hi arrambà una mica més i se'l mirà de prim compte. De tot d'una no el conegué de res, per paga amb aquella faristea no l'hagués conegut potser ni la mareta que el va parir. Uns instants més tard, com si s'hagués fet de dia de sobte: Fotre, i tu ets en Joan Bessó! Vaja si et conec! Idò t'equivoques, li rectificà el personatge: el bessó és el meu germà Rafel, jo som la clovella.

L'esclafit de rialles va fer voletejar els coloms que dormien als arbres de la plaça. I se n'anaren a dormir a l'hotel amb el ventrell adolorit per les rialles, tot comentant la història dels dos germans bessons, que el seu pare tenia una fusteria i, quan morí, ells dos, que es miraven com els fesols, es posaren en allò de o vens o compres. En Rafel comprà i en Joan va vendre, s'embutxacà els doblers, i venga, a fer de bubota per Barcelona. Acabaren la nit comentant allò del monet i el mocadoret, i que no pots fer un pet ni a les fosques perquè tots ens coneixem l'olor, i unes quantes fineses més per l'estil.