Àpali

Fa una vintena d'anys, quan encara la mitjanit de les emissores de ràdio no estava segrestada per la verborrea futbolística i pseudoesportista d'ara, hi havia a la primera emissora de ràdio de programació íntegrament en català, un programa que trencava tots els motlles, començant pel títol: El lloro, el moro, el mico i un senyor de Puerto Rico, n'eren autors un grup de brusquers que s'autoanomenava La Mercantil Radiofònica i que tenia com a elements més visibles en Quim Monzó, en Ramon Barnils i en Jordi Vendrell. Aquell programa ens permetia gaudir de tota la frescor de la gosadia irreverent i polissona dels seus autors i tenia uns dels seus espais més lluïts just després del butlletí horari de la una, moment que dedicaven al seu informatiu particular, «Les anotícies de la una», que començava per proclamar que «la veritat és certa i, fins i tot, profètica». La Mercantil va abandonar ben aviat, massa aviat pel meu gust, la franja horària nocturna i va passar a fer un programa a les tres de la tarda que era, senzillament, un curs d'espanyol per catalans. Naturalment les notes del pasdoble España cañí servien per confegir la sintonia d'aquest programa que no s'estava gens de recordar als oients que el seu objectiu essencial era «Netejar-nos la llengua llur». Posteriorment vaig perdre la pista de La Mercantil com a grup, tot i que en Monzó va començar a ser conegut també com a escriptor i en Barnils va seguir fent la seva com a periodista i professor de periodistes. Per contra sí que havia perdut completament la pista del tercer integrant del grup fins que, ben entrat el 1995, vaig saber que hi havia a la mateixa emissora, Catalunya Ràdio, un programa dedicat a «posar en context la vida on line» i que era conduït per en Jordi Vendrell, que també amb això d'Internet havia tengut la visió anticipadora suficient com per fer el primer programa de divulgació sobre la xarxa de l'Estat. Però L'Internauta era un programa de ràdio que anava més enllà de l'hora d'emissió setmanal, tenia una llista de correu específica i va congriar al seu entorn una de les primeres comunitats virtuals de l'Estat, una comunitat catalana, per damunt de les divisions territorials i/o administratives. La mateixa catalanitat que ha estat part natural, sense fer-ne bandera, de tot el quefer professional d'en Jordi Vendrell, a qui vaig conèixer, com no podia ser altrament, en un xat en el qual se va interessar per la traducció que havia ajudat a fer de la Declaració d'Independència del Ciberespai de Barlow i que havia trobat a la meva web. Aquell mateix dia em va convidar a anar a L'Internauta per parlar d'aquesta declaració, i així vaig arribar a conèixer personalment un d'aquells virguers que tant m'havien impressionat per la seva feina a la ràdio. A partir d'aquella primera intervenció, periòdicament repetia les meves visites a L'Internauta, que esdevenien una autèntica festa per les maneres amigables i cordials d'en Jordi Vendrell que t'obligaven a fer fàcil el que era difícil i, com l'excel·lent periodista que era, t'ho feia dir tot, fins i tot allò que no volies dir.