Quan fa una setmana que començà la vergonyosa vaga de transportistes i les seves vergonyoses complicitats, de tot el dit, des de l'anàlisi pretesament objectiva o des de la subjectivitat més visceral, se n'han extret moltes conclusions. Que si els sindicats de classe han actuat com a corporacions gremials, que si la passivitat policial produeix més sospites que sorpreses, que si hi ha rerefons polítics i conveniències partidistes, etc. Però encara no he sentit cap valoració que interpreti la inutilitat de tenir institucions si aquestes no tenen forces de seguretat pròpies. Per això, el centralisme dominant pot asseure's a parlar de temes com les oficines d'ocupació, els hospitals o les escoles, però no vol ni sentir l'olor de les policies autonòmiques. Aquí, ens agradi o no als pacifistes, resideix la sobirania. Bé, aquí i en la capacitat de definir la política impositiva. La resta són jocs florals i pura descentralització administrativa, res més.

Què tendrà l'oposició que provoca moviments tan convulsos com previsibles en les organitzacions que gaudeixen d'aquesta situació? Perquè el calvari desorganitzatiu que llueix el Partit Popular d'aquestes illes, és el mateix, pam a pam, que el patit pel Partit Socialista durant molts d'anys, incloses les causes. Tant un com l'altre perderen unes eleccions que suposaven guanyades, el seu líder fou compensat amb un ministeri per l'aparell central, els que quedaren es miraven com els fesols "entre ells i al líder succionat per Madrid", iniciaren un camí de despropòsit i traïcions amb abundància de bocamolls i incontinents verbals, el senyor ministre començà a mirar Palma com un càstig... i un llarg etcètera de coincidències que haurien de fer empegueir els socialistes, per la seva història, i acollonir els populars, pel seu futur. Però no, aquests segueixen encabronats en el manteniment d'una estranya lluita per veure qui la diu més grossa, qui menysprea més el seu electorat o oblida la recent trajectòria. Si continuen amb aquesta fidelitat al «guió», ja saben quant dura la pel·lícula. Això si no hi afegeixen floritures per allargar el rodatge que tant sembla agradar-los.

El succeït amb l'oli de pinyolada, a més d'una demostració empírica d'histerisme institucional, és un esglaó més en la cadena de despropòsits provocada per la inclusió "amb el que hi faci falta" dels subproductes en la cadena alimentària. Produïm tantes deixalles que ens surt més a compte menjar-les, o fer-les menjar al bestiar. Amb tota probabilitat, aquest és un «efecte col·lateral» del nostre benestar i, per tant, té difícil solució si es parteix de la premissa que el nivell assolit és irrebaixable. La pregunta, tan apocalíptica com vostès vulguin, és si el creixement pot seguir igual i, a més, fer-se més democràtic.