Em perdonaran, però després de veure una i mil vegades les imatges de la manifestació de diumenge a Barcelona, m'és difícil creure en la «innocència» de la Policia. I no parl de la innocència de cadascún dels policies uniformats que aguantaren provocacions i cops, que no sé si la tenen ni m'importa, sinó dels seus comandaments polítics convertits en guardians d'uns inconfessables interessos. Només un detall, no sé quants milers de policies no impediren les agressions de menys d'un centenar d'energúmens a béns particulars. Explicació? No la cerquin, perquè si la trobassin els vendrien unes terribles revinglades d'oi. Només una reflexió, si sempre actuassin amb la mateixa ineficàcia, la majoria d'alts càrrecs amb guardaespatlles arribarien abonyegats i amb els ulls de vellut a casa.
El per què la Història s'encabrona a repetir-se, és un misteri que resolen millor els psicòlegs que els historiadors. Serà que les «misèries humanes» sempre són les mateixes i provoquen situacions semblants. Ara, sense anar gaire lluny, aquí només ens falta el senyor Kissinger i la seva CIA (i vés tu a saber si no hi són) per repetir la història de l'assetjament empresarial a un govern democràticament elegit, com era el d'Allende. Poden dir, amb raó, que han canviat les formes. Sí, però només les formes. En el fons, els «amos» consenten el joc electoral perquè estan ben segurs de conduir els guanyadors al seu redol. Poden oferir de tot, des del «glamour» dels diners que obnubilen voluntats, enterboleixen els criteris i, el que és pitjor, creen dependència, fins a directes o encobertes promeses de futurs resolts, passant per allò tan sibil·lí i comú com crear complicitats. Però si tot això no funciona, sempre hi ha la força, l'enfrontament entre dues parts, una de les quals no es desgasta ni s'ha de presentar davant l'electorat, perquè ningú mai l'ha votada "cal recordar-ho". A més, en aquesta lluita desigual, sempre apareixen palanganers disposats a fer punts davant l'amo, perquè ja li està bé tenir-ne (especialment perquè sempre n'han tingut). I tornam a començar un nou cicle de desmobilització ciutadana, amb convenciment que, «tanmateix, sempre comanden els mateixos».
Agraït si que ho és, el senyor Matas. Per això distribueix els seus amics i benefactors entre els consells d'administració d'empreses estatals. La Empresa para la gestión de residuos industriales, propietat al 100% del SEPI, té dos administradors mallorquins: el senyor Forcades (Alexandre) i el senyor Rami. Ambdós relacionats amb l'antiga feina de funcionari de l'actual ministre, un com a cap i l'altre com a company en la Conselleria d'Economia. Si és que té un cor així de gran, Don Jaume.
