Rafel Crespí10/06/01 0:00
TW
0

El nacionalisme actual espanyol és comparable a un riu ample, llarg i cabdalós que neix i s'alimenta en unes no tan llunyanes muntanyes nevades (el símbol tot i que casual, no és innocent del tot) i té zones diverses. En alguns trams, les aigües corren accelerades, sorolloses, amb ímpetu i fúria, espectaculars, fins i tot amb alguna improvisada cascada, que atreuen la mirada i la inquietud dels conciutadans, que els alimenta, d'aquesta manera tan brava, l'autoestima i l'orgull de ser suposats beneficiaris de les miraculositats úniques del riu. Per posar un exemple no cal anar massa lluny, aquesta setmana n'hem hagut de viure dos alhora. La notícia de la innocència, no només d'haver-se alliberat de la pena de mort (no cal, supòs, que faci explícita la meva opinió contrària a la pena capital, en qualsevol dels seus supòsits) de José Joaquín Martínez va coincidir, si fa no fa, amb el gol marcat per la selecció espanyola a Israel, que maquillà el resultat, no el joc, d'un dels ràpids, per dir-ho en terminologia del riu, més abundants i espectaculars que peixeix el nacionalisme espanyol. L'espectacle mediàtic de José Joaquín Martínez s'ha convertit en una mena de croada-cascada, de David contra Goliat, d'Agustina d'Aragó, en el qual s'ha celebrat més allò que suposa de victòria nacional (ha hagut de ser un ciutadà espanyol, elevat a la categoria d'heroi, que ha posat en entredit el sistema judicial dels EE.UU, suposadament perfecte, com es suposa perfecte tot el que arriba d'allà). Vaja, una mena de Viriato que ha derrotat la Roma Imperial!. Segurament, si s'hagués tractat d'un científic, posem per cas, que hagués fet un gran descobert d'aquells que s'hi han de treure el capell, no hauria aixecat tanta expectació.

Tanmateix, aquests punts d'espectacularitat és combinen amb accions continuades, en terrenys plans, on el riu senyoreja en meandres i mostra tota la seva amplitud. No és potser tan vistós, però és igual o més efectiu, no atreu tant, però ben mirat, porta més cabal d'aigua, és més silenciós però molt més efectiu. No crec que calgui treure cap exemple a rotlo perquè el lector se n'hi acudiran molts més, tants que se'n podria omplir tot el diari i només n'hauríem arreplegat una petita antologia de tots els que es fan. Jo que sé, ara, per exemple, tu no et pots instal·lar el programa de renda al teu ordinador només en català, o en gallec, o en basc; obligatòriament, i com qui no vol la cosa, també, no sé perquè, hi has d'introduir l'espanyol. De totes maneres, enmig de tant de cabdal que corre suaument, quasi imperceptible, però que erosiona i es filtra molt més que un salt d'aigua producte d'una pluja momentània, enmig de tot això, a vegades hi ha algun punt negre, com aquell qui diu una claveguera que, tot i l'amplitud i la magnificència del riu, no es pot dissimular que hi apareguin, surant, les deposicions. Aquest punt flac, aquest taló d'Aquil·les és el fet que l'himne espanyol no té, contràriament al que passa a la majoria d'himnes de les nacions civilitzades i autònomes del redol, lletra per ser cantada als efluvis de tan patriòtiques tonalitats. La cosa, que es du amb una mica de dissimul, sense esmentar-ho gaire, en els grans esdeveniments esportius " mundial de futbol, olimpíades," ha esclatat ara quan s'ha sabut que la Generalitat de Catalunya vol que s'ensenyi l'himne nacional català als escolars. La ministra i tot, dona Pilar, hi ha entrat en lliça i, fent bo la dita que ningú no sent olor de merda si no en va ple, ha dit que això d'himnes li sona a temps passats, de foscors i teranyines. Bé no ho ha dit de forma tan poètica. Segurament si ells en tenguessin, de lletra, ja l'haurien inclosa als mínims dictats per l'estat amb un afegitó que diria que aquelles comunitats que tenguessin un himne el podrien incloure i per acabar-ho de rematar, per complir allò del cafè per a tothom, que és quan és clar i no té gust de res, instarien les comunitats inventades, exregiones franquistes, a fer concursos, tipus «furor», per fer més ombra a lletres fortament arrelades com els Segadors.