Un tema va agafant força o pes "fins que s'imposa" a mesura que
ens assalta des de diferents cantons. Si bé també és cert que hi ha
temes molt més generals "omnipresents" que altres. Val a dir que
ens podem topar el tema del silenci pràcticament a qualsevol
indret. Sobretot si feim algun cas de l'estesa tradició budista,
predicació que, tal vegada, ens troba més receptius així com van
passant els anys i ens tornam més granats. Al cap i a la fi, no hi
ha veritat més concloent que la que Pere Antoni Pons va arreplegar
fa dos anys en sengles versos de El verí dels àngels: «Poeta,
desenganya't,/ eres silenci i silenci seràs!».
La parenta pobra més autèntica sempre és sensible davant el
silenci. La poesia no és mai verbositat. La peculiar sensibilitat
poètica, el seu peculiar enlluernament davant determinats aspectes
de la realitat, actua més davant "o dins" el silenci que davant
qualsevol expectativa retòrica. La qual cosa implica que la
contenció verbal, i fins i tot les interrupcions en sec, són
inevitables. Ja ho deia Ezra Pound: «To communicate and then stop,
that is the/ law of discourse».
No és gens estrany, doncs, que Gabriel Ferrater, en la nota
final que acompanya el seu primer llibre, «Da nuces pueri», es
decantàs per la «còpia de veritat eixuta» que es troba en poetes
medievals com Chaucer i Villon i manifestàs el seu rebuig per «les
grans masses de líquid verbal que el renaixement va posar en
ondulació».
Aquest respecte pel silenci i aquesta necessitat o inclinació
per la contenció verbal "o viceversa: aquesta necessitat de silenci
i aquest respecte per la contenció verbal" és el que justifica la
difusió entre nosaltres de formes de la lírica japonesa com la
tanka i el haiku introduïdes al seu moment per Carles Riba, Marius
Torres, Marià Villangómez, Josep Palau i Fabre i altres.
Naturalment, des del moment que en poesia forma i contingut van
sempre soldades "per dir-ho així", la incorporació d'aquestes
formes comporta igualment la de plantejaments del pensament
oriental; la mateixa lírica xinesa acostada a nosaltres per Carner
i Manent també té que veure amb aquest procés.
Jean Serra, el poeta, dibuixant i pintor nat a Alger, fill de
pares exiliats, però tan i tan arrelat a Eivissa, que té una
bibliografia tan nodrida, ens acaba d'oferir ara Entre paraula i
silenci, una abundant collita de tankas i també alguns haikus, en
línia amb el moviment de fons que acabam de delinear sumàriament.
De fet, en un volum anterior, Àmbit humà (1995), ja ens havia ofert
una mostra de vint-i-tantes tankas. I cal recordar també que per
qualque cosa va donar el significatiu títol d'Estroncar el soroll a
una antologia parcial, publicada el 1996 i que cobreix la seva
producció de 1977 a 1988.
Entre paraula i silenci és el quart volum d'una nova col·lecció,
«Poesia precintada», que publica Res Publica Edicions de l'illa
germana, i cal que n'acusem recepció i que desitgem que faci molt
de camí. «Poques paraules surten/ de les boques en calma», deia
Rosselló-Pòrcel. L'amic Jean Serra ens diu: «Els ocells canten,/
fluixet, a la prunera./ La filla juga,/ al menjador, tranquil·la./
Ara i adés em mira». I encara: «Sense saber-ho,/ l'esperaves. De
sobte,/ vas descobrint-la./ Era en tu des de sempre./ I en les
coses i els altres».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.