Entre paraula i silenci

La parenta pobra més autèntica sempre és sensible davant el silenci. La poesia no és mai verbositat. La peculiar sensibilitat poètica, el seu peculiar enlluernament davant determinats aspectes de la realitat, actua més davant "o dins" el silenci que davant qualsevol expectativa retòrica. La qual cosa implica que la contenció verbal, i fins i tot les interrupcions en sec, són inevitables. Ja ho deia Ezra Pound: «To communicate and then stop, that is the/ law of discourse».

No és gens estrany, doncs, que Gabriel Ferrater, en la nota final que acompanya el seu primer llibre, «Da nuces pueri», es decantàs per la «còpia de veritat eixuta» que es troba en poetes medievals com Chaucer i Villon i manifestàs el seu rebuig per «les grans masses de líquid verbal que el renaixement va posar en ondulació».

Aquest respecte pel silenci i aquesta necessitat o inclinació per la contenció verbal "o viceversa: aquesta necessitat de silenci i aquest respecte per la contenció verbal" és el que justifica la difusió entre nosaltres de formes de la lírica japonesa com la tanka i el haiku introduïdes al seu moment per Carles Riba, Marius Torres, Marià Villangómez, Josep Palau i Fabre i altres. Naturalment, des del moment que en poesia forma i contingut van sempre soldades "per dir-ho així", la incorporació d'aquestes formes comporta igualment la de plantejaments del pensament oriental; la mateixa lírica xinesa acostada a nosaltres per Carner i Manent també té que veure amb aquest procés.

Jean Serra, el poeta, dibuixant i pintor nat a Alger, fill de pares exiliats, però tan i tan arrelat a Eivissa, que té una bibliografia tan nodrida, ens acaba d'oferir ara Entre paraula i silenci, una abundant collita de tankas i també alguns haikus, en línia amb el moviment de fons que acabam de delinear sumàriament. De fet, en un volum anterior, Àmbit humà (1995), ja ens havia ofert una mostra de vint-i-tantes tankas. I cal recordar també que per qualque cosa va donar el significatiu títol d'Estroncar el soroll a una antologia parcial, publicada el 1996 i que cobreix la seva producció de 1977 a 1988.

Entre paraula i silenci és el quart volum d'una nova col·lecció, «Poesia precintada», que publica Res Publica Edicions de l'illa germana, i cal que n'acusem recepció i que desitgem que faci molt de camí. «Poques paraules surten/ de les boques en calma», deia Rosselló-Pòrcel. L'amic Jean Serra ens diu: «Els ocells canten,/ fluixet, a la prunera./ La filla juga,/ al menjador, tranquil·la./ Ara i adés em mira». I encara: «Sense saber-ho,/ l'esperaves. De sobte,/ vas descobrint-la./ Era en tu des de sempre./ I en les coses i els altres».