L'strip-tease

Encara que l'article 56 de la Constitució espanyola assenyali que «la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat», s'ha d'agrair a Joan Carles (no se sap encara quant) d'haver-s'hi refugiat en els articles 64 («dels actes del Rei seran responsables les persones que el referendin») i 20 (estableix el dret «a expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l'escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció») per exhibir els efectes balsàmics i l'aportació sense slip que va publicar la revista italiana Novella 2000 el 20 de maig de 1995, mereix unes gràcies republicanes d'un tamany proporcionalment invers al gruix de la parròquia monàrquica espanyola. És una errada sulfatar ara el ciutadà Joan Carles amb maquillatge diplomàtic, perquè el súmmum de la destil·lació de l'essència borbònica («un home no és altra cosa que allò que sap», deia Francis Bacon), una vegada desinhibida en el sentit més pur de la seva tradició, pot ser impagable: aquest rei és super, super, superlatiu, però relatiu per comparança amb Aznar, que li ho havia posat difícil. La monarquia ha madurat al mateix ritme que la democràcia: des d'ara, i a l'empara de l'esmentat article 20, ja podem parlar-ne obertament i fins i tot qüestionar-ne el seu paper. El debat és avui tendre, en el seu vessant públic, però no ha fet altra cosa que arrancar: una mostra n'és la valentia mostrada pels «amics i coneguts» de la periodista Cristina Ros, a TeleNova, dijous passat. Tots junts, una senyora i quatre senyors, ja fan part del valuós marking off («així és va fer») d'una controvèrsia imparable.