Una estrella discreta

En una democràcia tots els governs són provisionals. No obstant això, pocs governs deuen haver tingut una consciència més clara de la seva provisionalitat que l'actual de les Illes Balears. Aquesta consciència de la seva provisionalitat, la tenen també els seus votants, que la tradueixen en impaciència. Si estan de pas, no poden demanar pròrrogues per a la realització de les promeses que feren. D'altra banda, el progreeconacionalista model és un tipus que combina grans dosis d'ingenuïtat política amb el fet de ser un animal políticament escalivat a qui no agrada " i ho sap perquè ho ha tastat" que li donin gat per llebre. Per exemple, a aquest Govern, més li valdria no aprovar cap altra norma contra la construcció si els seus efectes no han de ser visibles. La gent s'ho prendria ja com un insult no a la seva ideologia sinó a la seva intel·ligència. En contra del que es diu no crec que el projecte estrella del PSM sigui d'índole econòmica, sinó lingüístic, educatiu i cultural. El nacionalisme a les Illes Balears ha tingut sempre aquestes prioritats. Ha crescut combinant-les amb unes altres, però les ha mantingut. Creure el contrari són ganes d'enganar-se. Les Balears econòmicament parlant no són Catalunya. L'estrella pesemera d'aquest govern és, a pesar de la seva modèstia i d'estar situat en un punt jeràrquic discretíssim, el director general de Política Lingüística. Tot i que no és a primera línia i que entre ell i el públic s'interposen multituds de vels, no es pot evitar que les mirades es concentrin en Joan Melià. El problema és que les direccions generals estan concebudes per ocupar-se d'àrees molt concretes, no de, com se sol dir ara, assumptes transversals. Amb més o manco intensitat, Grooske o Rosselló, des de la Conselleria imprimeixen caràcter a l'acció conjunta del Govern. Melià fa més del que pot i això ho sap tothom i tothom ho valora, però és molt difícil que, per exemple, aconsegueixi disciplinar la Conselleria de Turisme. Vull que se m'entengui. No dic que Damià Pons el tengui abandonat. La realitat és que Educació absorbeix, com és lògic i natural, el 90% del temps del conseller. Es percep nítidament cap a on empeny Joan Melià i això és valora, no tant com els resultats però quasi. El problema és que no es percep amb la mateixa nitidesa que tot el Govern empenyi en la mateixa direcció que Joan Melià, que, per cert, no és cap radical, sinó una persona seriosa i complidora que vol que es compleixin els compromisos consensuats per tot l'espectre polític, des del PP fins a EU i Els Verds.