De la pluralitat de la parenta pobra

En qualsevol cas, hi ha una vertadera gernació de definicions de la poesia i, en certa manera, totes resulten més o manco vàlides. Almanco per a un determinat tipus de poesia. Ara bé, això no vol dir que totes aquestes definicions siguin per igual aplicables a qualsevol llibre de la parenta pobra.

Òbviament, aquesta pluralitat de definicions obeeix a una diversitat de tipus o de menes de poesia. Centrant-nos sols en la poesia com a gènere literari "ja sabem que hi ha poesia visual, etc." hi ha una poesia elegíaca del tot girada al passat "«Se canta lo que se pierde», que recordava Juan de Mairena", de la qual, per exemple, l'obra de Joan Alcover en seria un exemple claríssim. Hi ha també una poesia que pretén exclusivament la creació de bellesa, que concep el poema com una mena de joiell verbal i el quefer del poeta com un delicat treball d'orfebreria, per al qual les regularitats i els constrenyiments mètrics i estròfics són absolutament essencials, fins al punt de considerar "en alguns casos extrems" que si no hi ha forma mètrica no hi pot haver poema. Relacionable amb aquesta, hi ha la poesia pura "la de la Prose pour des Esseintes de Mallarmé, Le Cimetière marin de Paul Valéry o les Estances de Carles Riba" i l'hermetisme afamegat d'Eugenio Montale i els seus companys de corda. Hi ha també "o hi ha hagut, i qualque dia pot tornar la moda (que ha estat certament molt més que una moda)" poesia social, a les o als antípodes; segons aquest punt de vista, tota poesia o tota literatura que no estigués al servei de la revolució no seria més que una manifestació petitburgesa. Com hi ha també una poesia eròtica, homosexual i heterosexual "més el primer que el segon, si va a dir ver" per a la qual la seva força vendria del desig o de l'experiència eròtica, acomplerta o no. Darrerament, és un dir, igualment ens hem trobat amb una poesia intel·lectual "concebuda com un mètode per a acostar-nos una mica més a la realitat, un mètode que podríem considerar paral·lel als de la ciència, la filosofia o la mística", provinent del món anglosaxó, que algú fa remuntar a Coleridge, la manifestació més potent de la qual serien els Four Quartets de T.S. Eliot; una poesia de l'experiència, que també ens ha arribat del món anglosaxó, etc., etc. I ens deixam dins el tinter la "primera en el temps" poesia èpica, la poesia mística d'un Juan de Yepes, d'un Gerard Manley Hopkins o d'un Dylan Thomas, entre moltes altres, segons les actituds (clàssica, barroca, romàntica, etc.).

Però ara no es tracta de fer cap repàs de tots els distints tipus de poesia o dels seus continguts o objectius, tots ells "sens dubte" amb la seva legitimitat. El punt al què volem arribar és senzillament que la realitat concreta dels textos o dels poemes o dels llibres és encara molt més complexa, perquè segurament allò més normal és que aquests participin de diferents tipus a la vegada. El poeta, quan ha agafat un mínim de pràctica, no està disposat a renunciar a res ni a limitar-se dins cap rodera. I fa bé, per descomptat. Allò que trobam sense cercar-ho és, tal vegada, el que ens pot complaure més. I el que ens pot mostrar nous camins i com continuar, eventualment, fent camí.

Un exemple d'aquesta pluralitat de plantejaments pot esser el darrer premi Ciutat de Palma, El foc del glaç, de Miquel Mestre, que acaben de publicar conjuntament Moll i Proa. En efecte, ens trobam amb un llibre unitari sens dubte "on es percep, en aquest sentit, la influència de Salvador Espriu" però amb dues parts formalment molt diferenciades: setze poemes en vers curt sense especial configuració estròfica i setze sonets, uns i altres molt treballats. Però encara crida més l'atenció que una forma tan eminentment renaixentista i nostra com el sonet sigui emprada al servei de formes de pensament oriental tan característiques com el taoisme i el budisme predicador de la nodualitat. Nodualitat que, certament, està en contra de la pluralitat que acabam de comentar. La qual cosa ens recorda que una altra definició molt breu de la parenta pobra podria ser o és: missió impossible. Miquel Mestre n'és ben conscient.