Desarrelats

Això va estar molt de moda, fa uns anys. Els europeus tendim a mirar-nos en la vida nord-americana, que ha produït tanta literatura i tant de cine on the road. A les pel·lícules americanes, tu reps un telegrama comunicant-te que s'ha mort ta mare a l'altra costa, agafes un avió, tires una grapada de terra en un clot ombrejat, i te'n tornes cap al lloc d'on havies vingut. Però quatre mesos més tard et trobaran a New Mexico fent ves a saber què. La vida nord-americana, a les pel·lícules, no facilita l'arrelament de les persones en el territori, en una comunitat. El territori és el metre quadrat entorn d'un ordinador, estigui on estigui aquest metre quadrat.

Idò bé, aquesta diguem-ne vida se'ns ha intentada posar per model a seguir. Als que ens agrada viure on hem nascut i conservar els amics de la infantesa, se'ns ha presentat com una espècie de capitidisminuïts lamentables, fòssils socials, arcaïsmes humans, residus d'un passat obscurantista. L'home com cal té amics que no ha vist mai i amb els quals manté llampecs de contacte per missatges al portàtil. Sabem que la setmana passada era localitzable a Dortmund, però ignoram en quin hotel d'un país d'economia emergent podem trobar-lo ara. Un altre vivia amb la família a la dreta de l'Eixample, i ara aquesta família es mou sota la vigilància protectora de guripes a una ciutat mexicana.

I per què dos sociòlegs, un polític i un periodista, tots ells de sensatesa garantida, es queixaven amargament de la nostra resistència a abraçar aquest model de vida? Per què dimonitzen la natural propensió de les persones a arrelar a les petites pàtries de cadascú? Se'ls podria recordar el pensament de Lao Tse segons el qual un bon governant és aquell els súbdits del qual moren sense haver desitjat viure en un altre país.
Però ara vivim un temps en el qual allò que no arrela és el sentit comú.