Malestar docent

TW
0

Cada cop hi ha més professors d'educació secundària obligatòria que estan cremats, que sofreixen i tenen por d'entrar a classe. Alguns viuen aquesta situació d'estrès com quan eren alumnes en un sistema educatiu més rígid i pensen que tot depèn de la capacitat d'aguantar. Però no és un problema psicològic, sinó social: més de la meitat sofreix autèntic esgotament físic. És evident que s'han produït canvis socials notables i que el prestigi d'un professor ha caigut com la borsa en els darrers temps. Pot ser que els canvis socials no es reflecteixin en el sistema educatiu. O pot ser que les exigències socials al sistema educatiu no es corresponguin amb el prestigi dels professionals de l'ensenyament. Pot ser que els pares deleguin excessives responsabilitats als educadors i que molts conflictes socials que haurien de tenir un escenari més ampli es dirimeixin dins les escoles. Hi poden influir també la manca de mitjans econòmics dels centres, la manca de motivació dels estudiants o la inhibició administrativa entorn d'aquests problemes.

És un bon símptoma, doncs, que els al·lots de dotze i tretze anys surtin al carrer a manifestar-se, ni que sia perquè no es retorni a fórmules excloents i selectives d'antany per tal d'animar els professionals de l'ensenyament a recercar noves estratègies. Diuen que una quarta part de les baixes laborals en el professorat es deuen a trastorns mentals. I són preocupants els nivells de desencís, inhibició, absentisme, trasllats voluntaris davant conflictes, esgotament, problemes d'ansietat que es registren entre els mestres. Pot ser que algú els tradueixi en proporció inversa com a nepotisme, interès personal, menfotisme funcionarial, aferrament al càrrec. Però ni que sia per la mínima proporció d'aquells que desemboquen en una neurosi reactiva i la depressió, cal posar mà de metge entre els professors. Que ja és greu posar una part notable dels jovenets en mans d'una persona tocada del boll amb greus problemes per assumir la seva tasca.