El senyor Woody Allen mirava avorrit per la finestreta del
cotxe, i no sabia amb certesa on el portava el xofer. Havia d'anar
a veure un partit de bàsquet, una cosa seriosa. Tanmateix, el seu
representant artístic l'havia informat que faria una parada no
sabia ben bé on. O sí que ho sabia: aniria a veure el psiquiatra o
algú necessitat de psiquiatra, ja que la vida actual no dóna per a
més. En qualsevol cas, no trigaria gaire a sortir de dubtes. En
minvar el cotxe la velocitat, a les proximitats de l'Institut
Cervantes, el senyor Allen va dur-se'n una alegria d'aquelles que
fan que el cor acceleri el seu tup"tup habitual. Aturat a la
voravia hi havia Pere Muñoz, amb cara d'haver acabat les feines,
que xiulava La Balanguera. «Oh, Son Yi! "va exclamar, meravellat,
el senyor Allen" Compra-me'l». La seva esposa va dir-li que no: que
no l'hi comprava. «L'esclavatge és prohibit als Estats Units des de
1865. I et record, Woody, que comprar un jove ros és un acte
d'esclavatge», va explicar-li en to contundent. Aleshores va
entristir-se força, el senyor Allen. «És tan difícil trobar, a Nova
York, un jove ros que xiuli com un canari! El fet de sentir-lo
equival a recuperar l'esperança en la humanitat. Entens el que et
vull dir, Son Yi?». Aquesta li va respondre que sí, que se
n'adonava, però que no li passava pel cap la possibilitat de
comprar-lo. «A més a més, Woody "va comentar-li la senyora Son Yi
al seu espòs", parles així perquè tens el teu dia optimista,
d'altra manera no hauries comparat el jove ros amb un ocell». Va
demanar-li, el senyor Allen: «Trobes, Son Yi?» I va respondre-li,
aquesta: «És clar, Woody. Les serps de cascavell també xiulen abans
d'atacar, i no se t'ha ocorregut comparar-l'hi». Va reflexionar, el
senyor Allen. «Oh, Son Yi! Les coses que tenim davant de nosaltres
no són allò que són, sinó que són allò que representen als nostres
ulls. I a aquest jove ros se'l veu tan feliç, que no puc més que
comparar-lo amb un ocell enmig del tràfic». Va menjar-se una
xocolatina i va comentar: «Les estadístiques afirmen que des de
1840 no s'ha sentit cantar cap ocell en aquest carrer». Eren a punt
d'arribar a l'Institut Cervantes.
«Em sent anguniat, Son Yi», va confessar el senyor Allen a la
seva esposa. «Fes un esforç per a mantenir-te serè "va
encoratjar-lo ella". En arribar a casa prendràs una píndola
cloroformitzadora de l'angúnia i una cullerada de xarop
estimulant». El xofer ja havia aparcat el cotxe. «Ara fes el teu
paper», va ordenar-li la senyora Son Yi al senyor Allen. Aquest va
baixar del cotxe amb pas decidit. «Mai no havia vist junts tants
d'intel·lectuals espanyols!», va exclamar en arribar a l'altura
dels homes que s'arremolinaven prop de la porta. «No son
intelectuale. Son rata muerta, misté», va contestar-li un
porto-riqueny del Servei de Desratització de Nova York. Tanmateix,
abans que el senyor Allen pogués demanar disculpes per la confusió,
la senyora Son Yi ja l'arrossegava d'una mà cap a l'interior de
l'Institut. Allí l'esperava una nombrosa representació de la
intel·lectualitat catalana. El conseller Vilajoana i el conseller
Pons s'avançaren ràpidament per a rebre'l, però en pretendre
travessar a la vegada el llindar de la porta toparen l'un amb
l'altre i es feren nosa. En conseqüència, el primer a estrènyer-li
la mà al senyor Allen va ésser Baltasar Porcel. El senyor Allen, en
veure's envoltat de gent important, va repetir l'exclamació de la
porta: «Mai no havia vist junts tants d'intel·lectuals espanyols!»
El senyor Pons va empal·lidir, talment com si acabàs de tastar una
coca agra. «Se veu que encara no ha rebut les dues llangonisses que
li enviàrem a ca seva la setmana passada», va mormolar per a
tranquil·litzar-se. «Oh, quants de llibres tenen els espanyols, Son
Yi!», va exclamar el senyor Allen. «Y por un lamentable prurito
regionalista no está aquí El Quijote que, por lo menos, tiene un
palmo de lomo», va especificar l'embaixador espanyol als Estats
Units. El senyor Allen va escoltar amb força interès els comentaris
que li feren. «Doncs mira, Son Yi, si tenen quatre mil llibres
gairebé disposen d'una biblioteca tan important com la dels
kiowes», va explicar, meravellat, a la seva esposa. I abans
d'anar-se'n a veure el partit de bàsquet, encara va deixar caure un
parell de frases força substancioses, com és ara «sent força la
mort de García Lorca a la Guerra del Golf» i «un dia viatjaré a
Sevilla per a estudiar la psicologia de les mares dels toros». En
acomiadar-se, ja des del portal, va formular un desig: «Desig sort
a la cultura espanyola». Aleshores el conseller Vilajoana li va
explicar, en veu baixa, que es tractava de promocionar la cultura
catalana, no l'espanyola. «Ah, molt bé "va respondre el senyor
Allen. I va afegir: "Desig sort a la cultura catalana». No cal ni
dir que, després de la visita del senyor Allen, entre els
comissionats catalans a l'Institut Cervantes predominava
l'optimisme. «Hem conquerit el mercat americà!, va exclamar el
conseller Vilajoana. Hores més tard, eren asseguts a taula a un
dels restaurants més prestigiosos de Nova York. I en el moment
d'encendre els cigars, el senyor Pere Muñoz va tenir la sensació
que el Rei en Jaume devia experimentar un sentiment semblant al seu
a les portes de Ciutat. Així que li va voler retre homenatge. «Bé
hem dinat!, va exclamar en un to de veu emotiu, farcit de
remembrances històriques. «Home, i tant!», va exclamar, ben
sincerament, el conseller Vilajoana, al temps que aconseguia fer-se
amb un plat de maduixes que els cambrers es disposaven a retirar.
El conseller Pons, en sentir-lo, va demanar al maître una cullerada
de carbonat de Can Maneu. Naturalment no va poder complaure'l.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.